Tres cites i un cinc per cent de responsabilitat
Què ha fallat en els consells d'administració per haver votat a favor de l'assumpció de riscos tan descomunals?
Un cop desballestat el sistema de caixes, el Parlament ha volgut fer circular els seus principals protagonistes (aquí hi hauria d'anar la paraula responsables) i ha començat per l'antiga Caixa Catalunya. El cost de la desfeta, de moment, s'estima en 12.000 milions a pagar entre pensionistes, treballadors i generacions futures. Uns 2.200 treballadors aviat rebran la carta d'acomiadament. L'entitat deixa darrere seu un bon reguitzell de patiment, desnonaments i crisis psicològiques diverses que han provocat sotracs personals i familiars de conseqüències incalculables. Als costos anteriors, ja prou abundants, caldrà afegir-hi properament el sistema de protecció d'actius amb què el govern de l'Estat haurà de seduir el potencial comprador de l'entitat. Som davant d'un mal d'origen difús i imprecís que apareix amagat sota decisions alienes (el regulador ho permetia), males decisions de la direcció (que s'excusa en el consell d'administració) i tendències del mercat (tothom ho feia). Com hem arribat fins aquí?
Primera cita, de Max Amsterdam: la gran empresa és l'art d'extreure diners de la butxaca aliena sense recórrer a la violència. En el cicle de compareixences, tard o d'hora, els il·lustres diputats han tret a discussió els salaris de l'alta direcció. Per què es van pagar salaris tan alts? I, per què, quan la crisi va esclatar... aquests van augmentar? No ha estat per manca de vergonya, no. L'excusa perfecta, aquí, és com sempre el mercat. Todó, director i president (2008-13), va arribar com a redemptor a Catalunya Caixa “exigint”, segons diu el diari, un salari de 800.000 euros. A canvi va reconèixer un cinc per cent de responsabilitat en la seva caiguda. L'any 2011 cobrava 1,5 milions i, diuen, demanava 4,5 milions d'indemnització per deixar el càrrec. Indemnització que no arribaria a cobrar mai. Loza, exdirector (1998-2008), va ser indemnitzat, ell sí, amb 10 milions pels serveis prestats (?) l'any 2010 (?) i, concedeix, tot plegat sense demanar-ho. Narcís Serra, president entre 2005 i 2010 cobrava 200.000 euros anuals. L'anterior president, Serra Ramoneda, posa en boca de Fernando Casado, president efímer, demanar 600.000 euros per cobrir la vacant de Serra i ho acompanya de qualificatius, ara sí, com vergonyós i sants nassos. També recorda que el 2011, quan Casado va renunciar a la presidència, l'entitat ja havia rebut 1.250 milions d'ajuts públics.
Segona cita, d'Ambrose Bierce: la gran empresa no és més que un enginy fabulós per obtenir un benefici individual sense responsabilitat individual. El debat sobre el paper del mercat en la crisi de Catalunya Caixa, efectivament ens duria molt lluny. Massa. Tanmateix, si parlem de salaris, caldrà almenys deixar constància que, pel que fa als alts directius de banca, aquest no és el resultat de la concurrència entre múltiples oferents i demandants. És un quasimonopoli on al mercat se'l pot ajudar per la via d'encarregar un informe ben pagat que demostri que el salari que vull cobrar és el just. Llàstima que els desnonats per aquesta entitat no puguin recórrer a aquest gran recurs de les lleis del mercat i ells sí hagin de ser cent per cent responsables d'una mala decisió de la qual cada cop, vist com ha anat tot, hauríem de fer-los menys responsables.
Goodpaster parla de tres tipus de responsabilitats que operen sobre una empresa. Primera. La del mercat. El mercat tot sovint pot contribuir a dur eficiència allà on no existeix, però a aquestes altures del partit ja sabem que no pot fer front a molts dels problemes que pateix el sector financer. Més aviat els agreuja. Segona. La dels governs. Els governs poden i han d'actuar, però tot sovint la seva capacitat d'actuació és limitada i aviat es veu desbordada a l'hora de fer front a molts dels problemes ja coneguts i detectats. Finalment, queda una tercera responsabilitat: la dels directius, que han d'assumir la part de responsabilitat a la qual no arriben ni el mercat ni l'Estat. Per això cal, és clar, comptar amb executius amb seny, capacitat de judici i responsabilitat personal. Atributs més aviat escassos en el cas esmentat.
Com que l'espectacle continuarà després de vacances goso suggerir algunes qüestions per continuar la feina més endavant. Si la responsabilitat principal d'un banquer és una i bàsica: ser bon custodi dels estalvis aliens i, en aquest cas, s'han perdut com a mínim 12.000 milions, com es pot evitar repetir casos com aquest? Què ha fallat en els consells d'administració (de particular atenció el trist paper dels representants sindicals) per haver votat a favor de l'assumpció de riscos tan descomunals? Incentius equivocats? Persones poc preparades? Si és així, quins canvis legislatius caldrà introduir per millorar la supervisió dels òrgans de gestió del sector financer? Amb quins recursos extraordinaris haurem de dotar els òrgans supervisors i la judicatura per poder contribuir de manera efectiva al correcte funcionament d'aquestes entitats? Sobre els salaris: i si oferir paquets retributius més alts als executius de les antigues caixes hagi estat una part fonamental de la perversió del sistema? Principalment perquè elimina la possibilitat d'atraure directius amb una motivació intrínseca, no només pecuniària, per fer bé la feina; precisament aquells individus amb el seny, judici i responsabilitat personals que tant hem trobat a faltar. I acabem amb la tercera cita que està al darrere del trist rècord de desconfiança al qual han arribat les entitats financeres. De Thomas Jefferson: els bancs són més perillosos per a les nostres llibertats que no pas els exèrcits.
