Jo trio Espriu

Quan jo era jove, a deter­mi­nats vellards –i, ai, a algun jove– solíem des­criure'ls ano­me­nant-los “los del reloj parado”, així, en espa­nyol, perquè la facècia devia pro­ce­dir de l'oest.

No ens podíem ima­gi­nar ales­ho­res, en la fos­cor del fran­quisme, que tor­naríem a veure'ls en plena democràcia: cla­men per Gibral­tar, incapaços d'afron­tar un ter­ri­ble acci­dent sense men­tir –el metro de València, els hili­llos de plas­ti­lina del Pres­tige, el tan lamen­ta­ble de l'Ala­ris a San­ti­ago...–, ama­guen les xifres reals de la pobresa i veuen brins verds que ningú més no veu, esca­nyant la perifèria, que per a això són, car cre­uen, en la seva boja alti­vesa, que som infe­ri­ors, com deia explícita­ment el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, pre­si­dit per un mili­tant del PP, en l'omi­nosa sentència de l'Esta­tut de Cata­lu­nya. S'enyo­ren de Franco, s'enyo­ren de la cen­sura, s'enyo­ren del llen­guatge, es quei­xen de la Merkel com si fos ella qui ha dila­pi­dat el capi­tal que hem creat els tre­ba­lla­dors, s'enyo­ren de la una­ni­mi­tat en la premsa. Se'ls ha atu­rat el rellotge i ni tan sols saben donar-li corda.

Una altra cosa és la memòria: la memòria històrica, que ens fa enten­dre el pre­sent; el pas­sat com a lliçó, no com una fugida enrere. Aquí com­me­mo­rem Espriu, a qui li havien can­tat les absol­tes literàries qua­tre ille­trats amb firma.

De totes les cele­bra­ci­ons que l'intel·ligent i inqui­e­tant Espriu ha des­en­ca­de­nat, em quedo amb la dar­rera que he tin­gut el goig de con­tem­plar: una esplèndida expo­sició d'escul­tu­res que n'ha fet Cusachs i que exposa al Museu de Mataró, Can Serra. Només entrar-hi, hi res­pi­res l'uni­vers d'Espriu. Hi veus l'Ari­adna, sents la roda del temps, notes el perill del Mino­taure, pal­pes les dan­ses, mires l'ombra del pen­jat. Ets a dins d'Espriu. Quin gran escul­tor, Cusachs, que sap cap­tar l'ànima de les per­so­nes i de la seva obra!

Vosal­tres cri­deu “Gibral­tar español”, que nosal­tres, pacífica­ment i orde­nada, lle­gi­rem les parau­les d'Est­her i escol­ta­rem el cami­nant. I després, pacífica­ment i orde­nada ens dona­rem les mans els uns als altres.