Opinió

Barretada al poeta Micó

Micó, i això ja ho sabíem de llibres anteriors, combina la dicció culta amb la neopopularista

Entre els bons lli­bres que m'ha dei­xat l'estiu, n'hi ha dos del poeta bar­ce­loní José María Micó que ja asso­ciaré per sem­pre més a aquest agost del 13. D'una banda, el de poe­mes titu­lat Calei­dos­co­pio, que va merèixer el XV Premi de Poe­sia Gene­ración del 27 (Visor). De l'altra, l'aplec de breus assa­jos Clásicos vivi­dos (Acan­ti­lado), una exqui­sida invi­tació a la lec­tura cons­ci­ent.

Sento pre­ferència pels poe­tes que con­ver­tei­xen la llen­gua en tema de la seva escrip­tura, per més que par­lin de la vida i del seu vano una mica ata­ba­la­dor d'estímuls. Micó n'és un de molt des­ta­cat. Com també ho són, en la llen­gua cas­te­llana, el malau­rat Miguel Ángel Velasco o el pam­plonès –bar­ce­loní d'adopció– Ramón Andrés. Calei­dos­co­pio –el títol ja sug­ge­reix la vari­e­tat for­mal d'aquesta obra tan bella– s'ha escrit amb paciència i sen­si­bi­li­tat. És un lli­bre d'una gran sub­ti­lesa, ple de racons ama­gats que només ens poden reve­lar tota la seva mera­ve­lla en una segona o ter­cera lec­tura. La petita vari­ació del poema final –que gai­rebé coin­ci­deix amb l'ini­cial– n'és una mos­tra, però no pas l'única. Divi­dida en diver­ses parts –en atenció a una idea temàtica comuna, però també a una forma que homo­geneïtza les com­po­si­ci­ons de cada una de les parts–, l'obra inclou poe­mes antològics com Ver a Marta nadar, que fa de tan bon lle­gir en tar­des de severa canícula com les que patim: “un cuerpo que en la luz clarea y fulge / siem­pre igual a sí mismo,/rom­pi­endo olas para unirse al mundo, / mien­tras deja en su estela / un tri­buto de piel para los peces.” Micó, i això ja ho sabíem de lli­bres seus ante­ri­ors, com­bina la dicció més culta amb una altra de tall neo­po­pu­la­rista. Al cap­da­vall, Luis de Góngora –que ell ha estu­diat amb tanta dedi­cació– se li va avançar en el temps i en el pro­jecte. Aquí també alter­nen els poe­mes que expli­quen una història (entre les meves pre­di­lec­ci­ons, la del vene­dor de roses ben­galí a qui el nar­ra­dor del poema dóna sem­pre dos euros sense exi­gir-li, a canvi, la fra­gant mer­ca­de­ria) i aquells altres que repre­sen­ten la màxima des­til·lació lírica, com és ara Isla, que té una esca­rida for­mu­lació aforística: “Tierra para la som­bra de las alas en vuelo”. Hi ha, encara, poe­mes en prosa (lle­giu l'impres­si­o­nant Her­ma­nos) i una suite de poe­mes sobre el desor­dre de la vida ciu­ta­dana, el vici i el plaer. Per fer encara més variat el con­junt, Micó hi incor­pora un poema en llen­gua cata­lana i un altre en italià. No deu ser estrany a aquest gest el fet que el català és la seva segona llen­gua, com també la llen­gua pròpia dels valen­ci­ans Jordi de Sant Jordi i Ausiàs March, que el bar­ce­loní ha tras­lla­dat admi­ra­ble­ment al cas­tellà. I que la segona és la llen­gua, entre altres, d'Ari­osto, que Micó també ha traduït amb encert.

Clásicos vivi­dos aplega assa­jos breus sobre autors tan pres­ti­gi­o­sos com ara Petrarca, March, Cer­van­tes, Góngora, Rubén Darío i Juan Ramón Jiménez (que sig­nava JRJ, manera de fer que ha influït en la del mateix Micó, que sovint firma amb les ini­ci­als del seu nom com­post i els dos cognoms). El lli­bre, com deia més amunt, cons­ti­tu­eix una eficaç invi­tació a endin­sar-se en la lec­tura (o en la relec­tura) d'aquests autors. L'anàlisi de l'amor en March, la fina bar­reja d'ele­ments auto­bi­ogràfics i fic­ci­o­nals en Ari­osto, que ajuda a enten­dre més bé –i a com­par­tir-lo encara amb més plaer– el seu Orlando furi­oso... L'obra insis­teix, encara, en la cata­la­nofília de Cer­van­tes i, entre mol­tes altres qüesti­ons, com­pon una sem­blança magnífica de Rubén Darío: “Darío es, en fin, uno de los dos o tres poe­tas mayo­res de la len­gua (otro es Góngora; el ter­cero, que lo escoja el lec­tor)”. Fugint de l'àrid aca­de­mi­cisme –però sense allu­nyar-se mai del rigor acadèmic–, aquests són els apunts d'un home que viu per la lite­ra­tura, que hi deam­bula de bon grat (ja ho deixa escrit: el propòsit és “mero­dear por la lite­ra­tura”). En aquest sen­tit, el meu assaig pre­fe­rit és el titu­lat Góngora y unos per­ros muer­tos, un apas­si­o­nant repàs a alguns cèlebres quadrúpedes morts de la història de la lite­ra­tura occi­den­tal.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.