El dia que Jafre és la capital d'estiu de l'art

Fins aquest dissabte només coneixia Jafre per tres fets: per l'alcalde Josep Grau, que ho era des del 1960; per les basses termals que havia visitat alguna nit dels vuitanta amb una colla de perdularis, i perquè era el poble natal d'en Quim del bar Boira. Grau va deixar de ser alcalde el 2007, després de 47 anys que aviat és dit; les basses van donar pas a un ambiciós projecte termal hoteler que fa quatre anys que està empantanegat; i en Quim, que torna a viure al seu poble, comanda el megagrup Boira. Resulta que al poble hi estiueja l'argentí establert a Londres Mario Flecha, que des de fa uns anys s'ha obstinat a convertir Jafre en la capital de l'art de l'estiu. Aquest cap de setmana passat, artistes consagrats com Miralda, Muntadas o Llimós formaven part del públic que seguia les diferents intervencions per la vila, com la del maresmenc Perejaume, que va encapçalar una mena d'ofrena caminant des del punt més elevat del municipi fins al punt més ensotat, és a dir, a la llera del Ter; o l'artista d'origen iugoslau Ana Cavic que, en el marc del santuari de la Font Santa, menjava flors fins que li provocaven nàusees, en una purga que volia posar de relleu la bellesa de les nostres ganes de viure i les conseqüències de les nostres accions. Flecha i el seu equip van convocar la primera Biennal de Jafre el 2003, tot i que anava fent trobades d'artistes a casa seva des d'uns anys abans. Per la sisena edició s'ha triat l'expressió Escampar els fems, per evocar l'olor que desprenen damunt els camps adobats, i perquè fertilitzen la terra i propicien una bona collita. La Biennal proposava als artistes “reflexionar, posar en qüestió i exercir la seva capacitat crítica a com adobar un futur incert”. Hi han participat a més els artistes catalans Júlia Mariscal i Daniel Steegmann Mangrané; la marroquina Salma Cheddadi; els portuguesos Juliâo Sarmento i Mauro Cequeira; els americans Ryan Rivadeneyra i Tamara Stuby; les angleses Charlotte Ginsborg, Ruth Proctor i Bea Turner, o la zimbabwesa Toni Crabb, que mantenia converses sobre el plaer femení sota la porteria del camp de futbol; o Diego Losa, amb un concert de música electrònica abans de l'arrossada popular a la plaça. Art popular, art al carrer, art al poble per al poble.