Les cartes

La cosa aquest estiu va de car­tes. També va de com­pa­rei­xen­ces al Par­la­ment o al Congrés, però aquesta columna no dóna per a tant i m'hauré de cen­trar en les car­tes. La del pre­si­dent Mas fa dies que va sor­tir. Però així com hi ha car­tes que tri­guen a arri­bar, d'altres sem­bla que no espe­ren una res­posta imme­di­ata. “Vull que sàpigues que volem votar per saber si ens n'anem o no, però no cal que em con­tes­tis de seguida”, li ha vin­gut a dir. “Tin­gues calma”, tal com dèiem l'altre dia una amiga i jo. Nosal­tres ens pen­sem que de calma en podrem tenir. Però els espa­nyols? Han tin­gut mai calma quan se'ls ha par­lat de sepa­ra­ci­ons o divor­cis? L'altra carta l'ha envi­ada l'Alfred Bosch. No dema­nava res­posta, però devia supo­sar que en tin­dria. La majo­ria dels que l'han lle­gida en versió anglesa l'han elo­gi­ada. Molts d'aquells que deuen haver hagut de fer-se-la tra­duir l'han cri­ti­cada. No sem­bla que sigui per culpa del tra­duc­tor, sinó del fet que, com tan­tes altres coses en aquesta vida, una carta no fa mai feliç a tot­hom. El que és més curiós, però, és que aquesta hagi exas­pe­rat o hagi fet feliç sobre­tot gent que no la va rebre. Deu ser que, a vega­des, amb una carta s'ense­nyen mol­tes altres car­tes. I en alguns casos fins i tot més d'una ore­lla. I ara qui és que ha de con­tes­tar a l'Alfred Bosch? La seva carta tenia per des­ti­na­tari els gibral­ta­renys, però sem­bla que hi ha molta més gent pre­dis­po­sada a res­pon­dre. Ja ha fet bé, doncs, d'enviar-ne només una? No hau­ria estat millor que n'hagués enviat unes quan­tes? Perquè, a veure, Alfred, si el que volies era soli­da­rit­zar-se, un repre­sen­tant com tu d'un poble tan soli­dari com Cata­lu­nya, no es podia haver soli­da­rit­zat amb tot­hom? Què és això de soli­da­rit­zar-se només amb els de Gibral­tar? No, Alfred, noi. Per­dona, però hau­ries d'haver enviat car­tes soli­da­rit­zant-te amb tots els altres. I, més tard, no espe­rar la res­posta de cap d'ells i anar a la teva i a la nos­tra, que segur que ja deus saber que als cata­lans ara és això el que ens toca.