opinió
La Maria
El frare va dir: “Han de comprendre que no podem acceptar que, a l'escenari, hi surtin dones!”
El teatre de La Salle a Girona tenia una tradició tan antiga que traspassava fins i tot el temps de la guerra. Els Pastorets es representaven vuit vegades per Nadal. Durant l'any es feia un repertori cada vegada més compromès. Però la inquietud dels actors per assolir un teatre transcendent va portar a l'intent desassenyat d'incloure elements femenins a l'elenc. Quin error! Corria l'any 1962 i encara imperava la doctrina del bisbe Cartañà, que no permetia que sortissin noies a l'escena, en llocs morals –i tampoc nois, si es tractava d'un centre de noies–. Els germans de La Salle no ho toleraven, i així no ens va quedar altre camí que deixar un espai escènic on havíem estat molt, i al qual havíem dedicat els millors anys de la joventut!
Llavors, aquell estol d'actors transhumants no trobàvem acollida franca enlloc a Girona. Totes les portes se'ns van tancar amb els impediments més subtils. Exhalàvem tuf d'inconformistes perquè volíem fer teatre independent i en català! Però un dels consells del Consell de Cent diu: “Per passar el riu, més amunt o més avall trobaràs una passera.”
En aquest cas, la passera es deia Maria Corbasi, que era ni més ni
menys que la delegada de la Sección Femenina de Falange a Girona. Tenien les oficines al primer pis del número 4 del carrer de la Força –la casa on després va viure el ciclista Armstrong–, que és una joia arquitectònica amb capella i pati gòtic. La Maria ens va donar la clau i ens va ensenyar a on eren els llums (“Perquè suposo que hi vindreu a assajar de nits...”) sense cap condició. Cap. Allà va començar una llarga complicitat entre aquelles dones de la Sección Femenina i un Grup Proscenium acabat de néixer. No només ens van deixar el local, sinó que es van implicar decididament en tasques de suport del teatre a l'aire lliure que presentàvem pels indrets més emblemàtics de les comarques, i per al teatre infantil de Cavall Fort que portàvem per tot Catalunya. Restaurar i planxar vestuari, aconseguir cadafals, cadires, estendards i estris escènics de tota mena, vendre les entrades...!
Concertar representacions en llocs com ara la portalada del monestir de Ripoll i la plaça de Besalú. I tot a canvi de res. En una ocasió, li vam presentar un programa, i va dir: “No hi poseu més això de «Organización de Sección Femenina». No cal.”
Exemple d'eficàcia i discreció, podia ser blasmada llavors només per la gent que no la coneixia, perquè quan s'hi entrava en relació era impossible no guardar-li amistat permanent. Després del seu traspàs passarà a la història de Girona per l'Exposició de Flors, però seria injust no evocar la seva continuada ajuda al teatre d'una manera tan desinteressada i anònima.
