Elogi dels ‘no-llocs'
L'antropòleg francès Marc Augé va encunyar el concepte no-lloc per referir-se a aquells espais urbans caracteritzats per la transitorietat, com ara els aeroports, les estacions de tren i de metro, les autopistes, les àrees de servei de les autopistes, els grans supermercats, els centres comercials... Els no-llocs són espais anodins, despersonalitzats, no aporten identitat i queden definits pel tràfec incessant de la gent que va d'un punt a un altre.
Es tracta, sens dubte, d'un concepte controvertit. Per exemple: són nombrosos els casos documentats de persones que han viscut durant anys en un no-lloc, ja sigui un aeroport, una estació d'autobusos, un gran centre comercial... Per a aquestes persones, són espais guanyats dia a dia, són espais amb tots els seus matisos i propietats. També és discutible que la idea de no-lloc hagi de comportar sempre consideracions negatives. Hi ha, per exemple, qui pot sentir-se cansat dels llocs amb tanta i tanta personalitat, amb tanta i tanta força, amb tanta idiosincràsia, i que, almenys de tant en tant, necessiti reposar l'esperit instal·lant-se en un lloc mineralment neutre. Al capdavall l'anomenada síndrome de Stendhal (les al·lucinacions, esvaniments i vertígens que algunes persones molt sensibles confessen experimentar quan són exposades a altes dosis de bellesa) no deixa de ser una patologia tan enutjosa com viure a la casa del meu amic Gregori, una d'aquestes masies que són expressió de la sobremodernitat irracional, ja que queden literalment encerclades pel nus d'una autopista.
Des que va morir la meva mare ara fa tres mesos he constatat que busco els no-llocs. Els meus no-llocs preferits són el supermercat Auchan de Perpinyà, l'estació de tren de Portbou, l'avinguda Meritxell d'Andorra la Vella, l'àrea de serveis de l'A-7 a Bellaterra i el Novotel de Dijon. En aquests llocs no-llocs hi trobo el bàlsam que la meva inapetència (esplín, si ens posem refinats) exigeix. Els no-llocs no obliguen a tenir comunicació amb els altres. Els no-llocs solen ser seqüències seriades que, a còpia de repeticions clòniques, minimitzen la força de la distància, del viatge, del temps i dels canvis. Els no-llocs poden crear una membrana protectora entre l'individu i el món, com la que experimentava Holly Golightly, la protagonista de la novel·la Esmorzar a Tiffany's, que només se sentia bé i protegida a la luxosa joieria que dóna nom al títol del llibre. La resta del món li semblava incert.
