Les majúscules

L’1 de novembre, Núria Montes, Consellera de la Generalitat Valenciana, va fer una comunicació pública en un moment de màxim neguit, quan s’intentava localitzar les persones desaparegudes en les inundacions i identificar els cadàvers que entraven al recinte firal Feria Valencia, aleshores reconvertit en un tanatori gegant. Montes va comparèixer en públic per advertir les famílies de les víctimes i dels desapareguts que no se’ls permetria l’accés on “tenim custodiats els morts”, que “no se’ls entregarien els cossos”, i que se n’anessin cap a casa.

És evident que Montes no inaugura aquest concepte de poder, tan vell, que en nom de l’Ordre i la Gestió –així, en majúscules reeducades– s’autoerigeix en propietari Absolutista de les persones. Un model cultural tan antic i venerat com La República de Plató postula un Estat en què les persones són mers àtoms al servei d’un pretès Tot superior de la societat. Les dictadures d’esquerra i de dreta, així com la persona reduïda a homo economicus i a objecte de consum en el neoliberalisme, són també sistemes formatejats en aquesta concepció que redueix els ciutadans a peons del tauler d’escacs del Poder. És per això que els Estats poden decretar que una persona vagi a la guerra. És per això que notem una dramàtica pèrdua de sobirania personal quan quedem confiscadament institucionalitzats: en una comissaria, en una caserna, en un hospital, en un internat, en un psiquiàtric, en un geriàtric –i ja no diguem en una presó, on l’Autoritat decidirà quan hem de llevar-nos, quins minuts de sol ens pertoquen, i si podem masturbar-nos o no...

Pocs minuts abans que la mare patís un ictus fulminant, vaig estar parlant per telèfon amb ella. Les seves últimes paraules van ser: “Sort, demà.” L’endemà, després que morís a l’hospital, ens van deixar una hora per estar amb ella a l’habitació. I ja al Tanatori vam haver d’omplir no sé quants formularis per poder entrar cinc minuts a la cambra on ella estava dipositada. La mare. La Meva mare.