L'estat natural

L'atur és, no cal dir-ho, un dels dra­mes més punyents dels temps que vivim però, encara que no siguin com­pa­ra­bles, no és l'únic que afecta el món del tre­ball; l'altre és el dete­ri­o­ra­ment de les con­di­ci­ons labo­rals. Qui no ha per­dut la feina, qui segueix con­re­ant la male­dicció bíblica, sigui fun­ci­o­nari, assa­la­riat, pro­fes­si­o­nal libe­ral, autònom o petit empre­sari, sabrà de què parlo si dic que d'un temps ençà totes les rela­ci­ons labo­rals, i per tant econòmiques, s'han ten­sat, i les jor­na­des de tre­ball han ten­dit a eixam­plar-se i a inten­si­fi­car-se, i aquell man­dat diví que ens allu­nyava del paradís i que con­di­ci­o­nava l'obtenció del pa a la suor que ens rega­lima pel front, con­ti­nua gua­nyant lite­ra­li­tat. Ara, a la feina, qui no sua per l'esforç físic, sua d'angúnia. Diuen que ens hem d'aixe­car aviat i tre­ba­llar com si fent-ho garantíssim la nos­tra pros­pe­ri­tat i el bé comú, com si no hagués que­dat sufi­ci­ent­ment clar que ni la relació esforç-recom­pensa manté cap pro­por­ci­o­na­li­tat, ni tam­poc exis­teix cap evidència que els afanys i la dedi­cació en bene­fici propi apor­tin res a la col·lec­ti­vi­tat. Hi ha casos en què és exac­ta­ment al con­trari; indi­vi­dus que com menys tre­ba­llin, esca­lin i pros­pe­rin, millor per a la huma­ni­tat.

Però no volia par­lar de feina sinó del seu anvers, de les vacan­ces. De les vacan­ces paga­des, és clar; de les que es poden fer sense patir per la super­vivència. Qui en fa, qui n'ha fet i es manté emo­ci­o­nal­ment sa, entendrà de què parlo si parlo de l'estat natu­ral de l'indi­vidu. Lle­gir fins que et venç la son i reen­gan­xar, quan tor­nes a obrir els ulls, encara que sigui des d'unes pàgines enrere, assis­tir a algun dels múlti­ples con­certs i espec­ta­cles que a l'estiu arri­ben a aquesta banda del món sense pen­sar en l'amenaça del des­per­ta­dor, fer llar­gues i indo­lents mig­di­a­des sense neguit, com­ba­tre la calor abraçant la fres­cor recon­for­tant de les ona­des o pas­se­jar per les paus de l'alta mun­ta­nya, o córrer món, o badar i dei­xar la ment en blanc. Viure sense les escla­vi­tuds d'una feina insa­tis­factòria, que és el que són la majo­ria, no única­ment és molt més fàcil i natu­ral sinó que, a més, et con­ver­teix en una per­sona més ama­ble i lúcida. Deu ser per això que en els dar­rers segles s'ha llui­tat tant per escurçar les jor­na­des labo­rals, per gua­nyar vacan­ces i dies de festa, per apro­xi­mar la jubi­lació a la vida. Ara ens diuen que els lute­rans o, encara pit­jor, els cal­vi­nis­tes i la seva con­cepció del tre­ball, l'aus­te­ri­tat i l'esforç s'han impo­sat i que el nos­tre futur estarà sotmès a les seves regles. És estrany, ja que els escan­di­naus i els ale­manys són lute­rans i ja voldríem nosal­tres els seus trac­tes; els holan­de­sos són de tra­dició cal­vi­nista i és un dels països amb la jor­nada labo­ral més curta d'Europa. Diguin el que diguin els eco­no­mis­tes d'aquests temps fos­cos, la direcció ade­quada de la història és la que ens porta a aflui­xar les cade­nes de la vida labo­ral i apro­xi­mar-nos a l'estat natu­ral que, segons tots els indi­cis, és el que intuïm durant les vacan­ces.