En Xevi no para

De la cator­zena Nit de la Il·lusió, de Santa Cris­tina d'Aro, en vam sor­tir mera­ve­llats com sem­pre i, aquest any, molt enri­o­lats. L'últim número va ser el toc final magis­tral a la magnífica vet­llada d'il·lusió i màgia. Mon­si­eur Pro­dat es va posar el públic a la but­xaca al cap de deu segons d'haver apa­re­gut a escena i acabà l'actu­ació amb una apo­te­osi d'ampo­lles de Mar­tini que feia fere­dat, i a una velo­ci­tat ini­ma­gi­na­ble, totes apa­re­gu­des d'un petit tub que sem­blava de cartró. El tipus humà que això feia era un home lleig, mal­gir­bat, amb uns vidres d'ulle­res que sem­bla­ven culs de gerra de cer­vesa. En Xevi, en la seva pre­sen­tació, va dir que Mon­si­eur Pro­dat venia direc­ta­ment de París, on estava actu­ant al Crazy Horse. Va ser l'últim número, però n'hi havia hagut alguns de molt intri­gants i tots excel·lents, de manera que un any més el públic que omplia l'Espai Ridaura de Santa Cris­tina sortí entu­si­as­mat o quasi.

D'aques­tes nits màgiques que orga­nitza en Xevi, em crida l'atenció la feina, la constància, la paciència i la pre­pa­ració que deu tenir per por­tar les figu­res que porta a Santa Cris­tina cada any; ja en fa catorze i no n'hi ha hagut cap que en poguéssim dir fluix. Qui­nes influències té, quins fils mou en Xevi per acon­se­guir aquests artis­tas­sos d'autèntica fama mun­dial? Què deu dir per convèncer famo­sos que actuen als Emi­rats Àrabs, a Lon­dres, a Nova York, per fer-los venir una nit d'estiu a Santa Cris­tina? Ja sé, per experiència per­so­nal, que el nos­tre home té un verb flo­rit, una con­versa sem­pre man­tin­guda tibant i una constància labo­ral a prova de bomba que ha hagut d'exer­ci­tar arreu, de manera ben diversa i no pas des de fa qua­tre dies, pre­ci­sa­ment. Però una cosa és que l'home faci la feina a gust i amb sapiència i una altra cosa és que acon­se­gueixi, per al seu poble i una nit de tem­po­rada alta, por­tar-hi artis­tes de gran talent, qua­tre, cinc, sis cada vegada, i durant catorze anys seguits –de moment.

Per això, a més de lloar la gran actu­ació d'aquest any i dels ante­ri­ors, vull dir que en Xevi té un poder espe­cial, a més dels poders pro­pis del seu ofici, que demos­tra any rere any a tots els incrèduls o no prou par­ti­da­ris de la seva feina que, diguem-ho tot pas­sant-hi però no pas amb veu més baixa, penso que no està pas reco­ne­guda com es mereix. Però ell va fent. En Xevi no para.