Opinió

opinió

Fals principi d'any

No és just viure enganyats o desinformats

Amb les pers­pec­ti­ves anun­ci­a­des, les que hom creu ende­vi­nar refe­ri­des a assump­tes labo­rals, pressió fis­cal, crèdits, ajuda euro­pea, manca d'uni­tat de cri­teri dels par­tits per fer un front comú, min­ses ven­des i expor­ta­ci­ons —amb alguna excepció— i acords i pro­me­ses dels gover­nants d'aquí i d'allà, en tor­nar de vacan­ces, els empre­sa­ris, comer­ci­ants, patrons i ban­quers —i els que saben on es guar­den els bit­llets de cinc-cents euros—, pot­ser no aga­fa­ran el setem­bre com un gener de calen­dari, però com un nou exer­cici de qua­tre mesos de lluita, la majo­ria, sí. En tron­to­llar tot, l'espant ha gene­rat mesu­res que no poden espe­rar el 2014, que serà un any per recor­dar! Pot pas­sar de tot. Hi ha —i hi haurà— menys con­sum, l'autèntic motor de l'eco­no­mia, i pel que fa a l'ajuda esta­tal, si amb diners el govern no com­pleix amb Cata­lu­nya, com ho ha de fer sense?

La con­tra­par­tida dels més, també serà maca! Així, es pot asse­gu­rar més atur jove. Més gana, i no pas dels dei­xats habi­tu­als de la soci­e­tat, sinó de per­so­nes acti­ves que, de tre­ba­llar una o dues per família, no en queda cap i estan sense atur la majo­ria. Més comer­ci­ants que, resis­tint-se a tan­car, s'han men­jat el racó. Immi­grants a milers, que ni per retor­nar a la seva terra tenen pos­si­bi­li­tats. Molta més delinqüència moti­vada en bona part per la gana. Més violència en mani­fes­ta­ci­ons i mas­ses de gent; el ven­tre buit en genera. Més malal­ties infan­tils dels immi­grants, per la defi­ci­ent ali­men­tació, amb perill de col·lapse dels cen­tres assis­ten­ci­als, rebai­xats de mit­jans pels governs. Més desor­dres de tota mena en la lluita per la super­vivència. Més i més coses nega­ti­ves i menys de posi­ti­ves —deia l'entre­na­dor del Barça Frank Rijka­ard—, tot i que alguns polítics diguin que detec­ten senyals de recu­pe­ració. No s'ho cre­uen pas, el que diuen. Ho fan per ani­mar els països de la Medi­terrània i Por­tu­gal, els més tocats per la crisi.

Alguns polítics i tècnics sin­cers —n'hi ha alguns— inten­ten trans­me­tre con­fiança en el futur: asse­gu­ren que hem tocat fons i que, d'ara en enda­vant, en poca mesura, els resul­tats hau­rien de ser posi­tius, mar­cant el prin­cipi d'una tendència alcista. Seria bo que avui, pri­mer de setem­bre, els pocs que saben fins a quin nivell estem atra­pats i han mesu­rat a consciència el que cal fer per girar la tendència, ho plan­te­gin ober­ta­ment, i els gover­nants iniciïn una actu­ació amb tanta valen­tia i eficiència com res­pecte per la majo­ria silen­ci­osa, aque­lla que el pre­si­dent nord-ame­ricà Ricard Nixon batejà, la massa que accepta i segueix les con­sig­nes, tre­ba­lla i calla. La veri­tat, però, sem­pre arriba a destí: els seus camins són indes­truc­ti­bles, però lents. Lla­vors, no és just viure enga­nyats o desin­for­mats en una pseu­do­de­mocràcia, creure'ns plens i lliu­res i, satis­fets, morir rient. És la cari­ca­tura d'una època i el retrat d'una comèdia tràgica. En rea­li­tat, una sàtira!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.