De les ulleres de tortuga als ànecs

A la platja s'hi pot anar a fer moltes coses, però als més intrèpids o als més curiosos –o una barreja d'ambdues coses– els atrau el mar com a espai de descoberta. Són aquells que desembarquen a la sorra proveïts d'un equip domèstic d'immersió. En un 99% dels casos: ulleres i tub d'immersió. Si s'és una mica més sofisticat, o es vol anar una mica més a dins del mar, afegim al kit unes aletes –també conegudes com a peus d'ànec–. I d'aquí ja passem a la gamma professional, que és la d'aquells que s'han preparat ni que sigui en un curset i van enfundats en neoprè i porten ampolla, arpó i tot el necessari per observar o pescar petits
exemplars marins.

Aquesta afició dels humans per fer de peixos ve d'antic. Hi ha indicis de la pràctica d'un incipient submarinisme ja en la prehistòria. Al Bàltic i a les costes de Portugal s'han trobat restes de grans quantitats de petxines i mol·luscs. No eren els únics. Les tribus de la Polinèsia s'endinsaven sota el mar des de temps immemorials, fent servir unes rudimentàries lents submarines, fetes amb una carcassa de fusta que sostenia una làmina transparent de carei o d'alguna altra mena de closca de tortuga marina.

Trobem referències també a aquestes pràctiques de més de 4.500 anys d'antiguitat als textos d'autors clàssics com Plini, Tucídides, Tit Livi, Heròdot, Plutarc i Aristòtil. És precisament aquest darrer qui el 360 aC descriu ja una mena de campana que pot acollir un bussejador: una caldera posada del revés plena d'aire que els submarinistes feien servir per treure objectes del mar. Aristòtil també fa referència al tub respirador com a alternativa per submergir-se en la seva obra Problemes. I Plini el Vell (23-79 aC) fa esment d'un tub de respiració que es fica a la boca per un extrem mentre l'altre queda fora de l'aigua. Encara més, l'any 500 aC Heròdot havia escrit que un bussejador grec havia fet servir joncs per nedar sense que el veiessin.

Al llarg dels segles homes de tota mena, amb més o menys enginy, aniran desenvolupant sistemes d'immersió diversos, cada cop més autònoms. Fins i tot Leonardo da Vinci arriba a dissenyar un tub respirador simple i un altre que porta una mena de caputxa de pues, així com unes aletes que ajuden a millorar la natació sota l'aigua, a més d'un casc amb ulleres. El seu millor invent, però, en aquest camp serà un vestit complet de busseig.

Els peus d'ànec, o aletes de busseig, els inventa el capità de corbeta francès Louis de Corlieu, que presenta un primer prototip el 1914. S'esperarà fins al 1933 per patentar-los amb el nom de propulsors de natació i de salvament. El 1938 és la data oficial del naixement del tub d'immersió i de la màscara que cobreix el nas i els ulls. Per bé que s'atribueix a Guy Gilpatric la creació el 1930 de les primeres ulleres de goma amb lents de vidre.

Serien, però, Jacques-Yves Cousteau, Frédéric Dumas i James Dugan els que revolucionarien el món del submarinisme amb un sistema d'immersió totalment autònom.