Samaranch

Als grans països i a les grans ciu­tats els agrada ador­nar-se amb vis­to­ses epo­pe­ies romànti­ques, però un cop les mires de prop t'ado­nes que són els cínics i els ges­tors gri­sos els que les han fet real­ment grans. Tot­hom recorda Ken­nedy cla­mant en una Europa divi­dida i fati­gada que ell era un ber­linès, però més des­a­per­ce­but va pas­sar Kis­sin­ger asse­gu­rant la supre­ma­cia del seu país der­ro­cant democràcies allà a on feia falta. Dis­curs per un cos­tat, sen­tit d'estat a l'altre.

Ara hi ha con­trovèrsia a Bar­ce­lona per la pos­si­bi­li­tat de dedi­car un car­rer a Joan Antoni Sama­ranch, el qual va fer car­rera política durant el fran­quisme i en democràcia va saber moure les obs­cu­res i cíniques cla­ve­gue­res del COI a favor de Bar­ce­lona 92. Sense aquells Jocs, és molt pos­si­ble que la capi­tal del país no gaudís de l'alt grau d'inter­na­ci­o­na­lit­zació que té actu­al­ment. A Sama­ranch no se li recor­den dis­cur­sos d'èpica romàntica, lle­vat de la buida i car­rin­clona retòrica de l'olim­pisme i la ger­ma­nor espor­tiva, sinó la militància a Falange, la pre­sidència de la Dipu­tació fran­quista, i una agi­li­tat atlètica per res­si­tuar-se en democràcia i poder anun­ciar, amb ale­gria segu­ra­ment sin­cera, que la gua­nya­dora era la ville de Bar­ce­lona. No és fàcil. Hi ha ani­mals polítics capaços de fer car­rera en qual­se­vol atmos­fera: gent hàbil que fa la sen­sació que, si la dei­xes caure en el Par­la­ment britànic o en una plan­tació d'arròs d'una remota província xinesa, apa­rei­xerà al cap dels anys com a dele­gat al congrés del Par­tit Comu­nista Xinès o dels tories i cons­pi­rant per asso­lir una vice­pre­sidència. Aquesta habi­li­tat, quan és al ser­vei d'un país o d'una ciu­tat, s'ha d'agrair i recom­pen­sar?

El debat sobre Sama­ranch, col·labo­ra­dor falan­gista per a uns, hàbil bene­fac­tor bar­ce­loní per a d'altres, és un debat interes­sant aquests dies. Ara que molts cata­lans volem ser estat, esta­ria bé saber fins a quin punt accep­ta­rem acrítica­ment les impu­re­ses de les raons d'estat i dels seus hàbils exe­cu­tors quan ens bene­ficiïn.