Opinió

la CRÒNICA

Mas s'ho juga tot

“¡Hombre! Tratados, da la impresión que no sois tant feroces y avaros”

És evi­dent: el pre­si­dent Mas s'ho juga tot. Deia ell fa pocs dies que estava a punt d'entrar en la recta final d'una etapa de la que no hi ha retorn. El dret a deci­dir és el pri­mer i més impor­tant pas cap a la inde­pendència. Si no té lloc o el resul­tat fos nega­tiu o tan sols medi­o­cre, seria un fracàs i Mas podria dimi­tir. Que seria injust? És clar! Que hi posa tre­ball infi­nit, con­vicció –necessària per lide­rar una prova sem­blant– i una lluita a mort –és un dir– con­tra for­ces esta­tals quina l'acti­tud no enga­nya, és un fet. El que no era d'espe­rar, és l'acti­tud de molts cata­lans, dels quals uns bes­can­vien el cor per la dis­ci­plina de par­tit i, els altres no cre­uen –abas­se­gats per les der­ro­tis­tes pre­dic­ci­ons del comerç amb Espa­nya– que una Cata­lu­nya inde­pen­dent tin­gui un per­ve­nir econòmic bri­llant.

Si no, per què tanta opo­sició a tots els nivells? Rajoy, Rubal­caba i molts per­so­nat­ges de segon nivell, no pen­sen el que pen­sen, diuen el que diuen i fan el que fan, d'inèrcia o per raons de patri­o­tisme, sinó que els fa ope­rar la por de per­dre els ingres­sos esta­tals cata­lans, els segons més impor­tants de les comu­ni­tats autònomes. Madrid, amb la domi­ci­li­ació de la tri­bu­tació de mol­tes grans empre­ses d'arreu de l'Estat, ens supera, mèrit –si es pot dir així– que no és en abso­lut dels madri­lenys ni de les seves car­te­res. L'anti­ca­ta­la­nisme dels espa­nyols és el resul­tat de molts anys de tre­ball dels mit­jans, de pro­pa­gació d'exa­ge­ra­ci­ons i de men­ti­des, atri­buint-nos vir­tuts tals com avars, explo­ta­dors i inso­li­da­ris. Els que hem pas­sat uns anys a Madrid, hem sen­tit allò de: “¡Hom­bre! ¡Tra­ta­dos, da la impresión que no sois tant fero­ces y ava­ros como dicen!” Si un hi intima, aca­ben adme­tent que és una cam­pa­nya de desa­cre­di­tació ben orques­trada.

Que els pro­ce­dents de ter­res cas­te­lla­nes, els immi­grants i els der­ro­tis­tes que toca, com a qual­se­vol altre país, dub­tin o rene­guin d'una inde­pendència de la que molts no saben els ante­ce­dents i d'una terra de la que no saben la història, fins i tot és lògic. Ara bé, els nas­cuts ací, de famílies cata­la­nes arre­la­des, cul­tes i conei­xe­dors de la història, com poden dub­tar de la nete­dat de pen­sa­ment de Mas i la seva gent? I, encara més, com poden dub­tar d'un poble il·lusi­o­nat per retor­nar al món com el que som: cata­lans! Els que visquérem la República, el Front Popu­lar, la Guerra Civil, la repressió fran­quista i la reo­ber­tura, una monar­quia tite­lla i par­tits i governs sovint deso­ri­en­tats, hem espe­rat amb deler veure lliure la nos­tra terra. El res­ta­bli­ment de la Gene­ra­li­tat sols van ser senyals de fum. Pujol ho va dra­ma­tit­zar amb el “peix al cove”. En Mas ens ha fet veure “el món per un forat” i hom té espe­rança. Ara bé, els amics de la infància i els fets a Girona, molts ens han dei­xat. La resta mirem amb pre­o­cu­pació el calen­dari. Hi serem a temps?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.