Mestre d'ahir

El començament de curs m'ha fet evo­car l'excel·lent record que guardo del meu pri­mer mes­tre i l'escassa relació que aquell sis­tema esco­lar té amb aquest. No hi havia ningú al poble, des del tap que s'estre­nava a l'escola fins a l'avi que seia a la llinda, que no s'adrecés a Alfons Mer­ca­der amb el trac­ta­ment de senyor. Eren els anys cin­quanta i el senyor Mer­ca­der, de Corçà, vivia amb la muller, dos fills i una Vespa a l'habi­ta­cle muni­ci­pal des­ti­nat al mes­tre. Classe de dilluns a dis­sabte mig­dia amb els matins dels dijous lliu­res pel mer­cat figue­renc. Nens des de 3 anys, com ara un ser­vi­dor, tot i que l'obli­ga­to­ri­e­tat era als 6, fins als 14. Aquesta mena de pàrvuls avant la let­tre era pos­si­ble per dues raons: tot­hom pagava la “per­manència”, que repre­sen­tava un com­ple­ment a l'esqui­fit sou del mes­tre, i els nens de 3 a 6 anys –ja no par­lem dels més grans– ana­ven a l'escola no només cara­nets, pen­ti­nats i pixats, sinó ensi­nis­trats a casa per saber estar a qual­se­vol lloc públic o pri­vat; edu­cats, se'n deia. Una sola aula, un sol mes­tre i tres nivells: 6-8 anys, 9-11 i 12-14, que es cor­res­po­nien a les Enci­clo­pe­dia 1r grado/ 2o grado/ 3r grado, els tres lli­bres de text per a 8 anys d'escola. Resta de mate­rial per­so­nal: dues lli­bre­tes (bor­ra­dor i en lim­pio), un lla­pis, una goma, un paper asse­cant i una ploma sim­ple (per sucar al tin­ter). Dels 3 als 6 anys, hom escol­tava, mirava per la fines­tra el golf de Roses, els que veníem de casa sabent poc o molt lle­gir i comp­tar fèiem sumes, còpia, etc. Idi­oma de relació, el català; el cas­tellà, a més del tre­ball escrit i lle­git, era usat pel mes­tre durant mitja hora a mig matí quan el senyor Mer­ca­der reque­ria l'atenció de tot­hom per expli­car amb un cert ceri­mo­nial la lliçó del dia. Història o aritmètica, orto­gra­fia o ciències. Amb tot­hom enfei­nat, els que tenien difi­cul­tats de lec­tura “pas­sa­ven a lle­gir” a la taula del mes­tre. Com­pe­ti­ci­ons per veure qui sabia més geo­gra­fia física del món davant de mapes murals (que, amb una bola del món de guix i un compàs de fusta, eren tot el mate­rial didàctic); fabri­car la tinta amb una pas­ti­lla blau marí, aigua i una ampo­lla de xam­pany; exer­ci­cis de cal·ligra­fia; femar els arbres del pati amb semal, sema­lers i comuna; redac­ci­ons, car­tes fami­li­ars i públi­ques (que tor­nava totes cor­re­gi­des); rebre alguna bufe­tada (per­so­nal­ment, en recordo dues); can­tar La Maria de les tre­nes, Bai­xant de la Font del Gat... i, “per si venia el senyor ins­pec­tor”, prac­ti­car un cop al mes el Caral­sol, l'Ori­a­mendi i l'Himne de Pemán.