Diàleg
Mariano Rajoy ha ofert diàleg a Artur Mas, que en la conjuntura governamental actual és com dir que Espanya ha ofert diàleg a Catalunya. I, d'entrada, és una oferta civilitzada. Hi ha, això sí, la incògnita de saber què entén Rajoy per “diàleg”, i que n'entén Mas. Una incògnita que té a veure amb dues qüestions. La primera: es pot parlar de tot, sense apriorismes? I, la segona: diàleg és negociació?
A mi em sembla que l'oferta de diàleg de Rajoy té un guió previ i és innegociable; és a dir, que en el fons és una oferta trampa. Però en la forma és correcta. Malgrat que la democràcia espanyola és de curta volada, Rajoy fa dos anys que és president del govern d'Espanya i ha tingut el temps suficient per viatjar i aprendre de les democràcies més assentades que, en matèria de sobirania, els estats no han de reaccionar només amb imposicions, sinó, aparentment, apel·lant als drets i les obligacions dels grups nacionals endògens. En el benentès, i aquesta és la trampa, que, tal com ha explicat en alguna ocasió l'advocat i polític del País Basc Txema Montero, “el catàleg de drets i obligacions en qüestió el determina la majoria que es conforma dins de l'estat amfitrió”.
El sentit d'estat de Rajoy l'aboca a oferir diàleg a Mas. També és veritat que la iniciativa de Rajoy no té a veure amb una estratègia de prevenció, sinó amb una reacció retardada després de dos Onze de Setembre consecutius, prototípics de la mobilització popular, i de diverses iniciatives parlamentàries amb consensos majoritaris significatius. El sentit d'estat de Catalunya, que se suposa però que encara està en construcció, ha d'abocar Mas a dialogar amb Rajoy, per molta mandra que faci i ens agradi o no.
Si un dia Catalunya és subjecte de sobirania, amb el model que sigui, en associació amb Espanya o amb vincles directes amb la comunitat internacional, el diàleg serà el pa nostre de cada dia. El diàleg amb tothom, amb els amics, els coneguts i els saludats, i també amb els enemics i amb els adversaris. D'això se'n diu diplomàcia i Catalunya ja en va disposar, almenys fins a la segona meitat del segle XV, en l'època més brillant de la Cancelleria Reial. El decandiment que ha durat cinc-cents anys no és excusa per confiar el futur a plantejaments voluntaristes, perquè el futur és de naturalesa política i jurídica.
Arribats en aquest punt, torna a ser el qüestionat alhora que inqüestionable Duran i Lleida qui interpreta millor el full de ruta: “Aprofitar qualsevol escletxa de diàleg que hi hagi, i fer-ho ara”.
