Dividir

A casa aquest estiu hem deci­dit no fer vacan­ces i que­dar-nos al poble, ja que pren­dre un deter­mini sobre la des­ti­nació del viatge ens divi­dia: uns volien mar, d'altres mun­ta­nya. La millor solució, òbvi­a­ment, ha estat no moure'ns d'allà on érem. Arri­bat el setem­bre, les acti­vi­tats extra­es­co­lars de la cana­lla també amenaçaven de divi­dir-nos de forma dramàtica, així que en lloc de pren­dre un deter­mini que ens hau­ria frac­tu­rat la vida fami­liar per al pròxim curs o els pròxims qua­ranta anys (jo era par­ti­dari del taekwondo i la dona de la rítmica, o pot­ser al revés, ara no ho recordo), la solució va ser apli­car l'estricta nor­ma­tiva de l'escola, la qual deixa aques­tes acti­vi­tats fora del cor­pus lec­tiu ofi­cial. Aquest any no hi haurà pun­ta­des ap cha­gui ni vol­tes de carro amb cinta rosa. Fi de la dis­cussió.

Puc dir, doncs, que a casa hem tro­bat per fi la fórmula per­fecta per a la con­vivència fami­liar: no deci­dir abso­lu­ta­ment res sobre res. No sot­me­tre res a cap escru­tini, no cas­ti­gar els mem­bres de la pare­lla amb l'estrès d'haver de deci­dir entre una opció i la seva contrària. Sim­ple­ment, ens limi­tem a com­plir al peu de la lle­tra els vots cons­ti­tu­ci­o­nals, vull dir matri­mo­ni­als, i vivim ins­tal·lats en una còmoda i salu­da­ble paràlisi vital.

La fórmula és tan per­fecta que he deci­dit por­tar-la a altres àmbits de l'existència. Ara, per anar a sopar amb els amics, s'ha aca­bat allò de deci­dir entre el res­tau­rant car o la piz­ze­ria de la can­to­nada: tot­hom a casa seva i ja ens veu­rem després, que l'amis­tat és una cosa prou impor­tant perquè no la tren­qui una divisió que només volen alguns. Ara el meu objec­tiu és això de les elec­ci­ons: com és que la democràcia ens sot­met qua­tre anys a la ter­ri­ble frac­tura d'haver de deci­dir entre par­tits diver­sos? Que no ho veuen que això divi­deix i crispa la soci­e­tat i podem aca­bar molt mala­ment? El millor és dei­xar-ho córrer i que d'això de gover­nar se n'encar­re­gui un fun­ci­o­nari o un coro­nel. Seguei­xin el vell con­sell: no s'hi fiquin, en política.