Dividir

A casa aquest estiu hem decidit no fer vacances i quedar-nos al poble, ja que prendre un determini sobre la destinació del viatge ens dividia: uns volien mar, d'altres muntanya. La millor solució, òbviament, ha estat no moure'ns d'allà on érem. Arribat el setembre, les activitats extraescolars de la canalla també amenaçaven de dividir-nos de forma dramàtica, així que en lloc de prendre un determini que ens hauria fracturat la vida familiar per al pròxim curs o els pròxims quaranta anys (jo era partidari del taekwondo i la dona de la rítmica, o potser al revés, ara no ho recordo), la solució va ser aplicar l'estricta normativa de l'escola, la qual deixa aquestes activitats fora del corpus lectiu oficial. Aquest any no hi haurà puntades ap chagui ni voltes de carro amb cinta rosa. Fi de la discussió.

Puc dir, doncs, que a casa hem trobat per fi la fórmula perfecta per a la convivència familiar: no decidir absolutament res sobre res. No sotmetre res a cap escrutini, no castigar els membres de la parella amb l'estrès d'haver de decidir entre una opció i la seva contrària. Simplement, ens limitem a complir al peu de la lletra els vots constitucionals, vull dir matrimonials, i vivim instal·lats en una còmoda i saludable paràlisi vital.

La fórmula és tan perfecta que he decidit portar-la a altres àmbits de l'existència. Ara, per anar a sopar amb els amics, s'ha acabat allò de decidir entre el restaurant car o la pizzeria de la cantonada: tothom a casa seva i ja ens veurem després, que l'amistat és una cosa prou important perquè no la trenqui una divisió que només volen alguns. Ara el meu objectiu és això de les eleccions: com és que la democràcia ens sotmet quatre anys a la terrible fractura d'haver de decidir entre partits diversos? Que no ho veuen que això divideix i crispa la societat i podem acabar molt malament? El millor és deixar-ho córrer i que d'això de governar se n'encarregui un funcionari o un coronel. Segueixin el vell consell: no s'hi fiquin, en política.