Fer-se gran

Un dia l'amic Lluís va anar al CAP per una visita rutinària. El va aten­dre una infer­mera des­co­ne­guda (tot simpàtica ella) que el va rebre amb un pes­sic afectuós a la galta: “Apa, trem­pat, ja et pots treure la camisa. I ara, ben maco, estira't que et mira­rem la pressió.” L'amic Lluís, amb sei­xanta anys aca­bats de fer, va sen­tir en aque­lla can­ta­re­lla i en el tracte infan­til que rebia uns senyals d'alarma total. Aquell dia l'amic Lluís va saber que era un vell. La iden­ti­tat indi­vi­dual és sem­pre el resul­tat de la mirada de l'altre. Bon­jour, viei­llesse!, va pen­sar. De fet, ja en tenia alguna pista íntima (als genolls, l'esquena, etc.) i ja s'havia tro­bat dient coses com aquesta: “Això em fa venir al cap un poema que ara no recordo i aque­lla cançó d'un que no sé ben bé com es deia i, clara­ment, aquell lloc tan bonic que ara mateix no sabria dir-te on és.” L'amic Lluis estava en per­fec­tes con­di­ci­ons per cop­sar la trista iro­nia de la bro­meta de Woody Allen: “Jo només porto ulle­res per qüesti­ons menors, per coses com con­duir el meu cotxe... o per tro­bar-lo.”

Sigui com sigui, les fases de tran­sició cap al nou sta­tus sem­pre són com­pli­ca­des. Pen­sin en un grup d'ami­gues –senyo­res d'una certa edat– que l'altre dia van deci­dir anar a sopar i rema­tar l'ope­ració amb ria­lles i uns quants gintònics. Tor­nant a casa van entre­veure un con­trol d'alco­holèmia amb la para­fernàlia pròpia dels Mos­sos. Cons­ci­ents dels graus d'ale­gria que por­ta­ven al cos, l'alarma, al cotxe, va ser gene­ral. Quan la con­duc­tora va obrir la fines­treta amb cara de xai camí de l'escor­xa­dor, el mosso va repas­sar els con­tin­guts d'aquell vehi­cle. La seva mirada freda va ava­luar l'aspecte d'aque­lles senyo­res i es va afa­nyar a dei­xar-les pas­sar sense cap test i com dema­nant dis­cul­pes. La depressió al cotxe va ser imme­di­ata: l'agent les havia con­si­de­rat massa grans per anar bor­rat­xes. Les ami­gues es van lamen­tar amar­ga­ment. Havien de tren­car aquell seu aspecte mongívol, havien de llençar les ulle­res i tatuar-se per tots can­tons... Aque­lla diada i l'ines­pe­rat final de festa, em diuen, els ha que­dat mar­cada com una data de cadu­ci­tat.