El neoindependentisme

El neoin­de­pen­den­tisme ha comès un error de prin­ci­pi­ant, el de voler fer un viatge sense saber-ne el camí. És un error greu a hores d'ara, en què qual­se­vol, per anar al cos­tat de casa, con­sulta el GPS i s'ori­enta. El neoin­de­pen­den­tisme és aquest gruix de la soci­e­tat cata­lana que, d'ençà de l'Onze de Setem­bre del 2012, es va con­ver­tir. A mi em recorda epi­so­dis de la tra­dició evangèlica, com el de la con­versió de Saule, que després va pren­dre el nom de Pau de Tars. Així, als neoin­de­pen­den­tis­tes se'ls va aparèixer el Senyor en forma d'este­lada i els va dir: “Seguiu-me.” La llum del Senyor era tan forta que Saule va que­dar enllu­er­nat durant tres dies i no hi veia res, per això els com­panys el van haver d'aga­far de la mà i acom­pa­nyar-lo fins a Damasc. Així també, els neoin­de­pen­den­tis­tes han que­dat enllu­er­nats per l'aura de l'este­lada, per bé que en el camí cap a la inde­pendència no hi ha com­panys per aga­far-se de la mà. El neoin­de­pen­den­tisme és un feno­men del segle XXI que té més a veure amb les noves tec­no­lo­gies que amb l'estratègia política i jurídica. És una mobi­lit­zació de web i giga­foto que es feli­cita a si mateixa després de demos­trar que és la mino­ria majo­ritària a casa seva. És una part del tot que es dóna copets a la pròpia esquena, con­tenta d'haver-se cone­gut. És l'ona­nisme de pre­sent, després del pas­sat oníric. El neoin­de­pen­den­tisme té a veure, només, amb una de les tres potes necessàries per resol­dre la qüestió naci­o­nal: la del movi­ment popu­lar. Les altres dues (el suport de la intel·lec­tu­a­li­tat i els polítics revol­tats) no hi són. Pel que fa a aquests últims, la revolta té dos han­di­caps: s'ha de donar la cara cada qua­tre anys i, tant el Par­la­ment com el govern són de fireta. I a una política de fireta li cor­res­pon una revolta de fireta. Siguem cohe­rents. El neoin­de­pen­den­tisme té un peu coix: el suport intel·lec­tual. Pot­ser és que la intel·lec­tu­a­li­tat, per la crisi d'idees, ha des­a­pa­re­gut arreu. Però a Cata­lu­nya, de segur. Els refe­rents han des­a­pa­re­gut i no se n'han gene­rat de nous. Gràcies a Goo­gle tot­hom ja és prou savi. Bufons i altres vedets de l'espec­ta­cle ens pen­sen ara el futur. El neoin­de­pen­den­tisme es mou per una màxima: si més no, inten­tem-ho. Amb aquest nivell argu­men­tal, ja podem començar a can­tar les absol­tes.