No hi ha tercera via
Des del segle XX, en una mínima democràcia a Espanya, per defensar els seus plantejaments, Catalunya ha optat per seguir la línia legal, el que les lleis deien. El resultat, sempre igual. Espanya ha trencat les cartes del joc. S'ha saltat les seves pròpies normes i s'ha imposat per la força. Després del1898, amb la derrota sense pal·liatius, hi hagué un intent regeneracionista amb la figura del general Polavieja. Va acabar com el rosari de l'aurora: es va imposar l'Espanya rància repressora, antieuropea, imperial i centralista, terratinent i burocràtica. Els industrials catalans van fer un cop de força per defensar-se i a causa d'allò va aparèixer un concepte constant fins ara, al voltant de la generació del 1901 i el primer triomf del catalanisme polític. Catalunya només la defensen de debò els partits catalans. Ara sembla més que lògic, però no sempre ha estat així. Sovint, els partits catalans han optat per interessos ideològics o polítics i potenciar una estratègia espanyola per damunt d'una pròpia. Així ens ha anat. L'altre intent va ser l'any 1919, amb l'afany d'incrementar la poca administració, i millor feina, de la Mancomunitat, amb una autonomia integral. La dictadura del general Primo de Rivera ho va silenciar i alhora intentà arranar tot amb el seu atac ferotge en l'aspecte econòmic, cultural i social.
L'any 1931, Catalunya trencava amb la corrupta monarquia d'Alfons XIII, però no va poder tenir república catalana per la repressió imposada per la nounada II República Espanyola; el país va acceptar la Generalitat restaurada. L'agost del 32 i el definitiu 1936-39, amb la Guerra Civil i la dictadura franquista, ens durien a viure el pitjor intent de genocidi en contra. “La independència de Catalunya és l'ideal de la meva vida”, afirmà Carrasco iFormiguera, home clau en la història d'Unió Democràtica de Catalunya. Home honest d'exemplaritat única. Catòlic, contrari a tota violència, nacionalista català. Fou afusellat a Burgos l'any 1938 malgrat les pressions internacionals, entre elles del mateix Vaticà. Res van comptar els catalans franquistes ni una inicial Església lliurada a la dictadura.
Vam sobreviure. Els organismes unitaris catalans foren l'element més actiu de recuperació democràtica a les acaballes del franquisme. Altre cop juguem la carta espanyola, això és, restauració democràtica i una Generalitat que ha de conviure amb unes autonomies inventades; el cafè per a tots. Dura el respecte quatre dies. Que li ho preguntin al sector d'Unió Democràtica, el de Canyelles, que va creure's els cants de sirena espanyols. Tot era una farsa. S'imposen PSOE i PP i l'autonomia ens du a un creixent ofec global, econòmic, social i cultural. Negociar i negociar; sembla que ho pactem tot i més, però l'espoli, el luxe i la luxúria dels polítics de Madrid regnen a tort i a dret. Del rei i la cort a la corrupció ferotge del PSOE i després un insaciable PP. Posteriorment, els diners, nostres i els que vénen d'Europa, es fonen en trens sense passatgers, aeroports sense avions i autopistes sense trànsit, tot cap a Espanya, i nosaltres paga que pagaràs.
El Tripartit es va creure el PSOE; el desencís davant la voluntat del poble català ja fou i és absolut. Engany del president del govern, burla de les votacions al Congrés, rebregada amb humiliació del Tribunal Constitucional. I per postres, rebuig al dret a decidir. Duran ens ha fet un favor. Els qui de forma honesta s'ho creguin quedaran perduts; Espanya mai en tota la seva història s'ha vist a si mateixa igual per igual amb ningú. Ni en pau, ni en guerra, ni en dictadura, ni en democràcia. Els qui quedaran orfes polítics no tindran cap més camí que l'estat propi. El temps ho dirà.
