Guerra, sense trets

Entre una guerra política, sense trets, i una guerra cru­enta, sols hi ha una diferència: les bai­xes. Tenim elec­ci­ons euro­pees, esta­tals, autonòmiques, muni­ci­pals i ara, el dret a deci­dir i, és clar, estem en peu de guerra per­ma­nent­ment. Hi ha, doncs, en tot moment, exèrcits, quar­ters, avant­guarda i rere­guarda, infan­te­ria i arti­lle­ria. Pel que fa a l'avi­ació i la marina, els pilots es por­ten l'apa­rell i els capi­tans de vai­xell, el seu, que resta a port a punt. Els caps de set­mana, en dis­po­sen pri­va­da­ment. De bom­bes, en que­den algu­nes de la Guerra Civil (1936-1939) i Duran, com els nens, en volia una de veri­tat. “I ara! –se li ha dit. –Amb una car­bassa grossa amb un car­tell pin­tat <Bomba!>, faràs el mateix!” Les dues veus feme­ni­nes del PP, les bom­bes les dei­xen anar ver­bal­ment de totes mides. L'una, pro­gra­ma­des pel govern i l'altra, fabri­ca­des sobre la marxa. Juguen amb foc molt sovint i podria explo­tar-los-en alguna. És prou curiós: les dones no fan por, res­pecte, sí. En dir quel­com sonat, hom es vol­dria espan­tar, però no hi ha manera. El pre­si­dent Rajoy, a qui també li agrada l'arti­lle­ria, temps enrere sem­blava un cas­tell de foc amb rodes. Ara, una mica socar­ri­mat, deixa la pri­me­ria línia de foc a la vice­pre­si­denta. Pel que fa als soci­a­lis­tes, en aquesta fase de pac­tes d'avant­guerra, estan pas­sant un mal moment. A ells, com a tots, el que els va és la majo­ria abso­luta. Tal com estan les coses, aquesta posició s'ha aca­bat i sols amb els pac­tes es pot asso­lir. Hom no sap si aquesta situ­ació és bona o no. Ací, a Cata­lu­nya, fa temps que van de caga­dub­tes, tot i que saben que els convé pac­tar amb Esquerra o amb Con­vergència. Si en lloc de mirar el que els separa assu­mis­sin el que els apropa, tro­ba­rien prou afi­ni­tats. Passa que els pri­mers els tro­ben ama­dri­le­nyats i sords a la pro­blemàtica de Cata­lu­nya; ells als repu­bli­cans, apa­ge­sats, de viure de la seva història i d'una visió limi­tada del futur català. I, és clar, no arri­ben a enten­dre's. Així, sols els queda pac­tar amb els con­ver­gents. La mix­tura d'aquest par­tit en què hi ha de tot, inclo­sos pro­dre­tans, és un aliat que va bé de soci, perquè sem­pre hi ha un per­cen­tatge amb idees afins. No hi ha cap par­tit que no es men­ja­ria els into­ca­bles prin­ci­pis polítics amb tor­ra­des i alli­oli, si amb això obte­nia la majo­ria.

I de l'actual pro­pi­e­tat esta­tal, els amos amb qui pac­ta­ran? Els minis que que­den no poden treure de pro­ble­mes a ningú. De fet, grans i petits, res­ten tots encara dis­po­ni­bles. Tot ple­gat són pures ima­gi­na­ci­ons que poden esde­ve­nir fum. Ara bé, Mas pretén fer tot seguit un assaig sonat i trans­cen­dent i és capaç d'acon­se­guir-ho. El reme­na­ment polític de pac­tes supo­sat pot ser un altre. Els mots cata­la­nisme, sobi­ra­nia i inde­pendència tenen molta força i és d'espe­rar que tot­hom sacri­fi­qui alguna cosa –no pas els prin­ci­pis– per acon­se­guir en pro­pi­e­tat aquesta con­vicció gai­rebé genètica: som cata­lans i res més; n'hi ha ben bé prou!