Un país normal

Els moments crítics donen per a molt. Ente­nent la crisi com allò que ajuda a la revisió, aquests dies de procés m'il·lusi­ona veure, sen­tir i lle­gir pro­pos­tes des de tants àmbits que advo­quen per la revisió de tantíssi­mes coses millo­ra­bles. I m'emo­ci­o­nen fins i tot arti­cles com el del meu amic Edu­ard Vol­tas (un pèl con­des­cen­dent) par­lant bé dels qui no som esclaus del pen­sa­ment únic i ens han criat en l'espa­nyo­lisme fut­bolístic. O sen­tint amb natu­ra­li­tat que en aquest país hom demani pel nom d'un car­rer en català i que li res­pon­guin en cas­tellà.

Segu­ra­ment aquesta és l'anècdota, però a vega­des d'alguna com aquesta se'n fa cate­go­ria. Ho dic perquè estic sen­tint des que vam començar a cami­nar –i cada cop en som més– en la direcció del dret a deci­dir el nos­tre futur en democràcia, que molts aborígens d'aquells de cognoms il·lus­tres i sagues cen­tenàries sen­ten com a pro­pis molts Fernández, Gómez i Rodríguez. Ens comen­cem a creure allò can­delià d'“un sol poble”, i ara va de veres. I no ho fem i ho diem com a posat, men­tre els poders fàctics són els qui són. I ente­nem que el que estem cons­truint ha de ser per força un lloc més digne, més just, més honest, més plu­ral i democràtic.

Si el dogma als 60, 70 i 80 deia que calia enten­dre Cata­lu­nya com aquell gre­sol con­for­mat pels qui fa mil anys que hi som (jo per part de mare) i els nou­vin­guts (jo per part de pare), avui hi veig molta més veri­tat. El país evo­lu­ci­ona, la gent que mou la soci­e­tat, també. Pot­ser estem esde­ve­nint un país nor­mal al qual només falta una cosa, ser-ho admi­nis­tra­ti­va­ment i poder deci­dir el nos­tre futur. Pot­ser ja som una altra rea­li­tat de debò, diversa, pre­pa­rada, amb ganes de poli­tit­zar-se en el millor sen­tit de la paraula.

I això ens passa pos­si­ble­ment perquè ho hem entès des­a­com­ple­xa­da­ment, perquè hem entès que cohesió social no és un modisme buit. Ara sem­bla que veiem que allò que ens deia l'statu quo que no es podia, sí que es pot. El pas defi­ni­tiu ha de ser, doncs, esde­ve­nir allò que desit­gem: un país nor­mal.