Patrice Chéreau

Era l'any 1988 i, com altres estius, vaig anar al fes­ti­val de tea­tre d'Avinyó. Asse­gut en la dar­rera fila de la impres­si­o­nant grada aixe­cada a la Cour d'Hon­neur del Palau dels Papes, vaig tenir la sort de veure el Ham­let de Patrice Chéreau. Estava lluny de l'esce­nari, però hi havia un mag­ne­tisme en la con­fron­tació dels cos­sos, en la dicció del text, en el cos­tat físic de la posada en escena que em varen cap­ti­var. Era una experiència radi­cal, forta i dife­rent de tot allò que mai havia vist en tea­tre. Més tard, Ham­let va venir al Mer­cat de les Flors i vaig repe­tir, però també vàrem poder veure el mateix Chéreau bara­llant-se amb un dea­ler a Dans la soli­tude des champs de cot­ton Ber­nard-Marie Koltès. Aquells anys vàrem retro­bar el geni del tea­tre a la pan­ta­lla. L'homme blesée, La reina Mar­got, Inti­macy o Los que me aman per­derán el tren feien exten­siva la força emo­ci­o­nal gene­rada per l'atracció cap als cos­sos que Chéreau havia vol­gut trans­me­tre al tea­tre. No hi havia una bar­rera clara entre el tea­tre i el cinema, tots dos eren arts de la posada en escena i calia bus­car encre­ua­ments, sor­ti­des, inter­re­la­ci­ons. Chéreau només dife­ren­ci­ava el cinema del tea­tre perquè li per­me­tia tren­car la distància, apro­par-se als actors, fer-los expul­sar les emo­ci­ons, esquit­xar-los i alli­be­rar els seus crits. L'home de tea­tre, trans­fi­gu­rat en cine­asta, irra­di­ava en totes les seves acci­ons alguna cosa excep­ci­o­nal.

Tem­po­rada Alta va por­tar Patrice Chéreau dos cops. La pri­mera, per lle­gir-nos, de manera ter­ri­ble­ment sub­til, les Memòries del subsòl, de Dos­to­ievski; la segona, per donar forma a una peça de Mar­ga­rite Duras sobre la barbàrie nazi ano­me­nada La Dou­leur. A la sor­tida de la repre­sen­tació de La Dou­leur, recordo haver vist Chéreau sol en un racó del hall del tea­tre. Vaig acos­tar-m'hi i vàrem començar a par­lar de la pel·lícula que estava aca­bant de mun­tar. Es titu­lava Per­se­cució i parla de l'obsessió d'un indi­vidu per la presència d'un altre. Més tard, la pel·lícula va anar a con­curs a Venècia i no va agra­dar, i es va apar­tar del cinema.

Va con­ti­nuar amb el tea­tre i un bon amic em va par­lar d'haver assis­tit a la repre­sen­tació titu­lada, sig­ni­fi­ca­ti­va­ment, Les visa­ges et les corps, que va donar dins del Museu del Louvre jugant amb el mera­vellós deco­rat que li ofe­rien algu­nes obres mes­tres de la pin­tura. Dilluns, Chéreau va morir. Cauen els grans refe­rents!