Els EUA en flames

En la política nord-americana, hi ha una llarga tradició d'intents de la dreta radical per imposar els seus criteris als polítics i governants. El 1936, la Lliga de la Llibertat pagada pels Dupont, Hutton i Avery va perdre contra Roosevelt. Als anys cinquanta, ja hi havia gent com Welch pagada pel diner del petroli administrat per Fred Koch. I, a principis dels seixanta, la John Birch Society ja donava suport a l'ultra Barry Goldwater en el seu intent fallit de derrotar L.B. Johnson. Al campus d'Ithaca, els estudiants cantaven la paròdia acompanyada amb banjo del manifest We are the John Birch Society, que tenia una lletra tan enginyosa com reveladora. Deia, en efecte, “we fight for the right to fight the right fight for the right”, és a dir, ‘lluitem pel dret de combatre en la lluita adequada a favor de la dreta'. Si tracteu de pronunciar-ho en anglès, podreu apreciar com sona aquesta proclama. D'aquesta mena de fons, també se n'ha beneficiat el grup Murdoch, que té directius a la presó i on cobra d'assessor J.M. Aznar, que en matèria de retribucions ha demostrat ser polivalent i no deixar res per verd. Actualment en el partit republicà hi ha elements d'aquesta mena i amb el mateix afany d'influir en la direcció que tenen marcada. Vegeu, si no, el Tea Party i on ens ha conduït aquesta dialèctica dels republicans, que s'han compromès a resistir i lluitar en matèria pressupostària quan ja s'ha entrat en la segona setmana de paralització sense cap perspectiva de solució. La data límit per autoritzar una disposició de fons per part del govern expira el dia 17 i a les pantalles de televisió ja marquen les hores que falten per decidir si s'aixeca una mica el sostre d'endeutament o es permet alguna disposició a curt termini.

Francament, no són maneres de governar un país i menys la primera potència mundial, que, en cas de suspensió de pagaments, provocaria una autèntica catàstrofe, l'equivalent d'una explosió nuclear i un caos generalitzat. Les amenaces són tan greus que els mercats han optat per prendre-s'ho amb una calma relativa, tot i tenir plena consciència que estem jugant amb foc. Caldrà veure, doncs, si els demòcrates acceptarien algun retoc en l'Obamacare, és a dir, la llei de sanitat que ha de complementar la Medicare i la Medicaid. En aquest atzucac, ja s'han observat conseqüències que costen 240 dòlars per habitant i que afecten sobretot els que havien resistit més bé la crisi. És el que s'ha anomenat l'efecte segrestament, que tanca l'aixeta de la investigació científica, de les vacances forçoses de funcionaris sense sou, dels ajuts pal·liatius de la pobresa, dels vals d'habitatge o d'escola, etc. La dreta reclama un any de suspensió de l'Obamacare. I una suspensió de pagaments representaria un cop de 8.000 milions de dòlars. Amb tota solemnitat, l'FMI s'ha vist en la necessitat d'avisar dels perills que la situació representa i de les terribles conseqüències que comportaria una suspensió de pagaments tan gegantina i colossal. De fet, la senyora Christine Lagarde no podia, com a gerent de l'FMI, guardar silenci mentre el món sencer estava expectant sobre l'evolució del problema i les tràgiques conseqüències que es podien derivar del desenllaç i que seria encara pitjor en cas de no modificar el sostre de deute possible que no pas per la suspensió de pagaments pròpiament dita. Els principals bancs ja s'han tornat a llegir el manual d'instruccions que es va fer l'agost del 2010 per un cas similar i han alimentat els caixers automàtics per si es produeix el pànic.

Realment, Lagarde fa ben fet d'advertir de la possible gesta èpica que ens espera, però val a dir que el Fons no està gens de sort amb els seus màxims executius. L'actual, perquè està responent als tribunals dels favors monetaris que va fer al polític, empresari i directiu de futbol Bernard Tapie. Strauss-Kahn, per sàtir i proxeneta. I Rodrigo Rato, fill i germà de banquers asturians amb penitenciària lligada a la mala gestió, en ple franquisme, de la banca familiar, per haver tret Bankia a la borsa, mentre cobrava en règim d'incompatibilitat de Banca Lazard, La Caixa, etc., per haver abandonat el càrrec a mig mandat i, després de divorciar-se, haver col·locat la seva ex de directora general del paradors nacionals, els únics hotels d'Espanya que perden diners i tenen més empleats que no pas clients. Quedarem, doncs, a veure-les venir amb la temença universal d'una possible catàstrofe. Excepte el govern espanyol, que per un parell de centèsimes de punt ja es vanta d'haver sortit de la recessió i d'estar entrant en la recuperació del creixement i de la creació de llocs de treball. Així, mentre l'FMI indica que cal sortir de la turbulència que als països emergents ja els ha costat un punt percentual de creixement, caldrà, per tant, acceptar una certa depreciació, facilitar liquiditat als mercats disfuncionals i una política monetària poc rígida. Tanmateix, aquests remeis no són aplicables als països amb forta inflació i dèficit i deute elevats. Els altres podran aprofitar millor l'oportunitat, excepte els que, com Espanya, segueixen tenint un atur de devastadores proporcions. No el 12% de la zona euro, sinó més del 25% que ja tenia quan Rajoy va llançar les campanes al vol, perquè a l'agost s'havien creat al conjunt del país 31 llocs de treball (sí, he dit 31 i no 310.000).

Nogensmenys, la consigna és propagar falsedats, com ara aquesta última espifiada del ministre Montoro, el “desaborío” que menteix a l'hora de negar la devaluació interna i la rebaixa dels salaris que el seu propi govern ja ha publicat a través de l'INE, el BE o el mateix Rajoy. També menteix de mala manera quan diu que només s'ha moderat el creixement i que s'ha mantingut intacte el poder adquisitiu dels assalariats. Com si el seu govern mateix no hagués legislat a favor de les elèctriques i gasistes a fi que amb les tarifes més cares de tot Europa (61% més en sis anys) puguin militar el ja destrossat poder adquisitiu de les classes mitjanes i assalariats que no tenen res a veure amb els nous milionaris fins a 432.000 que han fet la seva aparició. I les xifres són mentida, Montoro –que tu sí que necessites la pissarra–, perquè l'hora de feina costa 31,5 euros a Espanya versus 37,3 euros a la zona euro. No faltin, doncs, a la veritat i no parlin amb una confiança injustificable, que els pot esclatar a la cara per prematura i perillosa. Ah!, i no facin tanta despesa militar, que se'ls enfonsen els submarins, o amb partides de 264.000 euros per a obres al Valle de los Caídos, que això sí que és improductiu i insultant per a la memòria històrica. La més elemental prudència aconsella, doncs, ser conscient de la pròpia vulnerabilitat. Després de nou trimestres de recessió és ridícula qualsevol pavería. Sobretot, quan De Guindos presumeix de recuperar competitivitat per devaluació interna, és a dir, a costa, com sempre dels treballadors. I tinguin present que la processó és molt llarga i el pas, molt lent. O és que el nivell boig d'endeutament té solucions a curt i mitjà termini? Doncs no ens enganyin i facin com el cap de govern d'Itàlia: demanin perdó al 50% dels nostres joves que hem condemnat a l'emigració. I posin un ciri a sant Antoni a veure si funciona allò de “miembros y bienes perdidos recobran mozos y ancianos”. Amén!