Enquestes

Deuen ser tics de l'ano­me­nada democràcia demoscòpica, aquesta tendència a gover­nar a cops d'enquesta, a refer el rumb polític en funció d'allò que indi­quen els son­de­jos. El cas és que sem­bla del tot des­me­su­rada la importància que s'ha ator­gat a les enques­tes d'intenció de vot publi­ca­des recent­ment per La Van­guar­dia i pel CEO. Entre d'altres incli­na­ci­ons, com el lec­tor ja deu saber, aques­tes enques­tes apun­ten o bé un empat tècnic entre CiU i ERC (La Van­guar­dia) o un sor­passo d'ERC sobre CiU (CEO).

No es tracta només de des­con­fiar d'aques­tes enques­tes per una pre­venció cau­te­lar de caràcter uni­ver­sal que sem­pre ens obliga a rela­ti­vit­zar tot son­deig i a no obli­dar que les enques­tes d'intenció de vot arros­se­guen una estentòria tra­dició d'errors i des­vi­a­ci­ons. Cal mini­mit­zar aques­tes enques­tes sobre­tot perquè apa­rei­xen en un moment de gran ines­ta­bi­li­tat, en un moment en què tron­to­lla la mateixa arti­cu­lació de for­ma­ci­ons polítiques i cor­rents ideològics que l'enquesta esta­bleix com a ope­ra­tius.

Per exem­ple: assis­ti­rem al tren­ca­ment del bipar­tit for­mat per Con­vergència i per Unió? És insos­pi­ta­ble, a curt ter­mini, una falange entre el PP, Ciu­da­da­nos i UPyD? Fins a quin punt és un deliri ima­gi­nar que, segons com girin els fets, Mas i Jun­que­ras podrien pre­sen­tar una can­di­da­tura arti­cu­lada? Etcètera. Són massa inter­ro­gants i massa sis­mes pos­si­bles per inten­tar subs­ti­tuir la bola de vidre per l'estadística a l'hora d'ende­vi­nar un futur a hores d'ara molt difícil de pre­ci­sar.

Però per damunt de tot cal des­con­fiar d'aques­tes enques­tes en vir­tut d'una de les rami­fi­ca­ci­ons del prin­cipi d'incer­tesa de Hei­sen­berg. Segons el cèlebre físic ale­many els ins­tru­ments d'obser­vació de la rea­li­tat modi­fi­quen la rea­li­tat obser­vada. Doncs bé: els resul­tats d'aques­tes enques­tes poden fer que aques­tes matei­xes enques­tes no s'acom­plei­xin.

I és que els ele­ments d'anàlisi de la rea­li­tat no són neu­tres. Ho saben molt bé aquells que emfa­sit­zen una pos­si­ble pèrdua d'escons de CiU perquè inter­pre­ten que aquesta for­mació ha de retor­nar als vells prin­ci­pis que dicta el manual del bon auto­no­mista. I ho saben molt bé aquells que desit­ja­rien dei­xar Mas en una car­re­tera secundària de la política, i, encara que fos amb majo­ria par­la­mentària, entro­nit­zar Jun­que­ras i ERC com a únics defen­sors de la inde­pendència. I ho saben molt bé aquells que, a còpia de diagnos­ti­car que en cas d'inde­pendència el país es frag­men­ta­ria, bus­quen per­sis­tent­ment la frag­men­tació del país.