La fugida d'un rei

El 29 de novembre de 1807 la reina de Portugal, Maria I, el regent, Joan VI, i la cort, més de 15.000 persones entre ministres, religiosos, camarlencs, funcionaris, aristòcrates, servidors i criats de tota mena i condició, van abandonar el país que governaven des de l'absolutisme per viatjar al Brasil, llavors colònia portuguesa. La dimensió del seguici dóna idea de la ineficàcia de l'administració portuguesa. (Quan el president dels EUA John Adams va traslladar la capital de la Unió de Filadèlfia a Washington es varen moure 1.000 persones...) Transportaven plata, or, brillants, monedes, més del 50% del tresor reial, a més de tot tipus d'objectes domèstics des de vaixelles a tapissos, mobles i milers de llibres de la Biblioteca Reial de Lisboa, que constava de més de 60.000 volums. Lisboa tenia 200.000 habitants. No hi havia precedents d'un abandonament del poder com aquell i no n'hi ha hagut cap de similar fins a la segona Guerra Mundial...

Les flotes francesa i espanyola derrotades a Trafalgar el 20 d'octubre de 1805 per la Royal Navy li donen a aquesta el domini absolut del mar. Això provoca la decisió de Napoleó de bloquejar el continent al comerç britànic. Napoleó dóna l'ordre a Portugal d'adherir-se al bloqueig i, si el regent no ho fa, França envairà el país i destronarà la dinastia regnant dels Bragança. La reacció del Regne Unit va ser amenaçar Portugal que cedir a França i unir-se al bloqueig significava que Lisboa seria bombardejada com  ho havia estat mesos abans Copenhaguen per idèntiques raons. L'atac a Dinamarca va durar tres dies, va produir més de 3.000 morts i la destrucció de gran part de la ciutat. L'amenaça era creïble. Portugal es veu sotmesa a una pressió política i a un xantatge militar que només tenia la sortida de cedir als uns o als altres. Ambdues alternatives  significaven la guerra.

La reina Maria I havia perdut la raó i estava confinada al palau de Queluz de Lisboa des de feia 15 anys. El regent Joan VI era un home abúlic, obès, tímid, indecís i insegur a qui les amenaces creuades de França i el Regne Unit posaven en una situació límit que el superava. Va fer creure a Napoleó que es doblegava a les seves exigències, de fet va fer veure que confiscava formalment les propietats dels britànics a Portugal i sense fer-ho públic no ho va dur a terme. L'ambaixador britànic escriu a Londres que el regent Joan VI “compra temps” amb una aparent aproximació a l'hostilitat amb el Regne Unit que no és tal. Una carta de Lisboa a París o Londres  trigava de dues a tres setmanes depenent de l'època de l'any. L'engany va ser possible per uns mesos fins que Napoleó va decidir enviar un exèrcit expedicionari de 50.000 francesos i espanyols sota les ordres del mariscal Junot, dels quals només la meitat arriben a Portugal, que envaeixen sense un sol tret. El país no tenia govern ni sabia qui eren els seus enemics o els seus aliats.

El regent Joan VI decideix marxar al Brasil i traslladar allà la cort i el govern de Portugal. L'almirall anglès Sir Sidney Smith arriba a Lisboa el 6 de novembre amb l'ordre d'escortar el rei i el govern portuguès o bombardejar Lisboa si aquest es nega a embarcar-se cap al Brasil. Una expedició d'uns 20 vaixells portuguesos protegits per la Royal Navy salpen de Lisboa just dies abans de l'arribada dels francesos. La pressa és tanta i la manca d'espai tal, que queden a port tones d'objectes i mercaderia valuosa per manca de temps i excés de desordre en una expedició que finalment resulta caòtica. Al vaixell Royal Prince, de només 65 metres, on viatja el regent, hi embarquen 1.050 persones... Després de 60 dies de navegació tots el vaixells que salpen de Lisboa arriben a Bahia primer i finalment a Rio el 7 de març de 1808.

Mai un rei europeu havia visitat les seves colònies, però Joan VI no retorna a Portugal fins al 1821 quan la Revolució de Porto l'obliga a signar la nova constitució portuguesa derivada de la de Cadis de 1812 a on cedeix part dels seus poders com a monarca absolut. Ho havia previst, el seu fill Pere, que roman al Brasil, esdevé al 1822 l'emperador d'un nou país de dimensió continental, Brasil és més gran que Austràlia... Joan VI en retornar a Portugal diu al seu fill: “Pere, si Brasil se separa, millor sota teu perquè sé que em respectaràs.” És un fet incontrovertible que Brasil continua des de la colònia a la independència com un únic estat que no es divideix, com passa a les antigues colònies espanyoles, perquè la monarquia primer i l'imperi després governen des d'un centralisme il·lustrat i sobretot local que fa difícil la seva divisió malgrat que hi havia la intenció de separar-se en dues repúbliques, la del Brasil, formada per les províncies del sud, la de l'Equador, formada per les del nord-est, i un territori autònom, l'Amazònia, que mantenia contacte directe amb la metròpoli i pretenia mantenir-se lligada a ella sota la nova constitució liberal de Portugal.

L'actuació i la figura de Joan VI va estar en l'origen del naixement d'un gran país per la inèrcia d'un govern que, encara que absolut, va significar l'autoritat i la referència de l' Estat en un territori vastíssim i poc poblat. La independència a les colònies espanyoles va fer néixer països que per raons de nacionalisme i projecció exterior es fan la guerra retardant el desenvolupament regional per quasi un segle. Això s'ho estalvia el Brasil i està en l'origen de la seva preponderància continental avui indiscutible. La política de Joan VI evitant la confrontació i mantenint estable el territori va ser la raó per la via de l'omissió que va fer possible el que una política més activa possiblement mai hauria aconseguit. És també cert que la seva manca d'iniciativa i voluntat per aliar-se amb França o amb el Regne Unit  va estalviar a Portugal  una guerra que a Espanya va ser molt violenta i onerosa en vides i destrucció material.

A vegades una política de continuïtat i d'inhibició pel que fa a les grans decisions de l'Estat, que pot fer més una monarquia que una república, pot ser útil per al país. El cas de Joan VI és palmari malgrat la seva imatge, la seva petitesa com a persona i la seva aparent insignificança com a polític. Podria argumentar-se que va ser més útil per a Portugal Joan VI que Ferran VII, Isabel II o Alfons XIII per a Espanya entre moltes altres raons perquè un va ser conscient de les seves limitacions i va actuar en conseqüència i els altres exactament al contrari.

Més enllà d'aquesta constatació, és en temps de canvi i greu conflicte que els caps d'estat han d'actuar amb lleialtat a la institució que representen fent ús del seu poder formal, integrant voluntats i visions contraposades i amb total respecte a la voluntat del poble. No fer-ho nega la seva raó de ser.