Un polític de l'idioma

Carles Salvador, el poeta i gramàtic valencià responsable de l'extensió de la normativa fabriana al País Valencià, es definia a ell mateix així: “Sóc un polític de l'idioma.” Una definició encertada, directa, sense artificis. Dissortadament, Carles Salvador és un gran desconegut al Principat malgrat el seu paper més que rellevant en el procés de normativització de la llengua catalana. Un gran desconegut que aquests dies, emperò, ho pots ser menys gràcies a una mostra bibliogràfica instal·lada a la Biblioteca de Lletres de la Universitat de Barcelona. L'excusa són els cent anys de la seua primera publicació en català, feta a la revista fallera Foc y flama. Amb y grega encara.

Molts valencians vam aprendre les primeres regles de la llengua pròpia gràcies precisament a la Gramàtica valenciana de Carles Salvador, un venerable llibret de tapes verdes que expliquen que és el més venut de la història de les publicacions valencianes. Dècades després de la seua primera edició, als anys setanta i vuitanta, aquella era encara la gramàtica popular de referència, el text bàsic d'iniciació.

Salvador hi va fer un exercici formidable d'adequació de la reforma fabriana a les característiques valencianes. Si sovint maldem per entendre què hauria passat si Fabra no hagués existit, la mateixa pregunta la podem fer de Carles Salvador. Sense el mestre Pompeu i el mestre, concret, d'escola, Salvador els valencians i la resta dels catalans molt probablement ens mouríem avui encara en les coordenades esmunyedisses que avui pateixen moltes de les llengües minoritzades d'Europa. O siga en l'exageració del folklore, l'entronització del dialectalisme, l'acceptació de la grolleria sistemàtica.

A Pompeu Fabra la nació sencera li reconeix el mèrit d'haver fet del català la llengua moderna que és. Però crec, i estic segur que no estic sol, que això també hauria de passar amb Carles Salvador, al capdavall l'home imprescindible del sud, el valencià que ens ensenyà a estimar i tenir cura de la llengua.