Terra de ningú

Es va reu­nir la comissió mixta boti­farra-bar­re­tina, i va deci­dir fer boti­farra a la bar­re­tina. No sé de què ens quei­xem els ali­e­nats cata­lans. No sé d'on ve el neguit de bus­car un estat que sigui eficaç i que no ens jugui a la con­tra, com diu el deu­cen­tista con­se­ller Mas­ca­rell. Si el que tenim ja és d'eficàcia pro­vada i de tarannà dia­lo­gant. És allò que en diuen ges­tos de gran­desa i gene­ro­si­tat. Què es pot dir en tres minuts, que no es pugui dir per What­sapp fent un grup amb els minis­tres i ambai­xa­dors que han sigut a la cita de Bar­ce­lona? El pre­si­dent Mas va anar a obrir el Palau, per la festa del fòrum econòmic de la medi­terrània, els va dei­xar la nevera plena i li va dema­nar a Rajoy que no li rat­lles­sin el par­quet, ni li mogues­sin els qua­dres de la nis­saga de poder borbònica que pen­gen de les parets de Pedral­bes. I de retruc els va ofe­rir la sort de la Grossa per si són capaços d'atu­rar coses encara més ver­go­nyants que el pro­to­col, com el drama de Lam­pe­dusa.

Som en terra de ningú. Tant d'empènyer, per arri­bar fins a aquest espai que tan bé ha defi­nit Harold Pin­ter, en con­nexió amb T.S. Eliot, i amb Dante i Vir­gili. Som a la terra eixorca on Fran­cesc Cerro con­necta T.S. Eliot amb Espriu, és el Was­te­land de Lluís Danés. Ter­res cre­ma­des, ter­res de ningú, cer­cles infer­nals. Aquesta set­mana, en què les cues als cines eren dan­tes­ques, Mas i Rajoy m'han sem­blat Spo­o­ner i Hirst, els pro­ta­go­nis­tes de Terra de ningú que al TNC inter­pre­ten de manera bri­llant Homar i Pou. Una relació que bas­cula entre l'amis­tat, l'oblit i el ser­vi­lisme. Pin­ter, com diu el biògraf del premi Nobel i crític tea­tral Mic­hael Billing­ton, escriu al vol­tant del poder i la idea de ter­ri­tori, la domi­nació i el mis­teri. Això hi és, en aquesta terra de ningú, ben regada amb whisky, vodka i xam­pany, una obra mes­tra on els estu­di­o­sos tro­ben les tra­ces de T.S. Eliot, i fins el bar­quer Caront de Dante. És clar que el públic d'ara se la mira amb les ulle­res d'aquest pre­sent que ens toca viure. Terra de ningú, ter­ri­tori de res­pon­sa­bi­li­tat, on la for­ta­lesa ens la dóna l'auten­ti­ci­tat res­pecte a un mateix, apunta el direc­tor Xavier Albertí. L'únic que ens queda és el llen­guatge, podem sal­var-lo encara?, es pre­gunta l'Spo­o­ner, un dels per­so­nat­ges del TNC. Podem sal­var aquesta terra de ningú per damunt de boti­far­res?