Vicent Pagès: harmonia

“Qui creu que pot néixer o viure o morir s'enganya”, diu l'únic poema de l'escriptor Vicenç Pagès Jordà (1963), l'aikidoka de les lletres catalanes. Pagès Jordà, com Groucho Marx, pensa que si un gat negre es creua en el teu camí, això significa que la bestiola va a alguna banda. Des del recull de contes Cercles d'infinites combinacions (1990) ha escrit dotze llibres més (novel·les, contes, assaig) i desenes de crítiques. Ara ha publicat el seu primer conte infantil, La llentia viatgera. El sentit de l'humor de Pagès Jordà és intel·ligent: fa riure a pler gràcies a la ironia que és, com la catana, una arma de doble fil. Rius i rumies. A La felicitat no és completa, coneixem un desgraciat obsedit per una pintada inacabada que va veure fa anys en una paret, però el llibre és alhora un dels retrats més precisos dels anys setanta i vuitanta. A Els jugadors de Whist, la filla del protagonista es casa amb un quinqui, però el llibre revisita el castell de Sant Ferran i recobra una llegenda figuerenca. Autor, entre altres rareses, de la Teoria general de l'Empordà, fent d'aquest territori un gènere literari, i el Decàleg del bon escriptor, partint de quatre decàlegs de la tradició, Pagès Jordà és persuasiu i loquaç. Té un ritme narratiu distingit que genera atenció. Flueix i no es complica. Regala discursos atractius, coneix el llenguatge natural, s'atura enmig del camí, ens convenç que llengua i literatura no s'han de separar mai a l'hora d'escriure i cuina amb música, cinema i llibres. D'ell he après a superar la por a volar, a crear personatges amb biografia, a depurar la faramalla i, sobretot, a provar de fer de l'art un gaudi gerundi i no pas un recorregut frenètic cap a un terme final. Ni impaciència ni inèrcia: harmonia i constància.