Visca les andròmines sanitàries
Estic la mar de contenta! L'altre dia, passejant pel carrer de casa, vaig veure que hi havien muntat un desfibril·lador d'aquests que ara es col·loquen a les vies públiques, museus, centres públics o llocs similars per si algú té un ensurt dels que queden a la memòria i et poden suposar: o bé, si s'actua amb celeritat, seguir gaudint de tot el que et rodeja, o bé desaparèixer d'aquest món terrenal.
Sembla estrany com només amb l'evidència de l'existència d'un aparell com aquests se t'asserenen els ànims. Tan sols essent conscient que l'aparell està ben situat i senyalitzat se't col·loca una pau interior que et deixa d'allò més calmat. En un mal anar, si t'agafa un infart hi haurà algú (un bon samarità) que, amb una mica de sort, et salvarà de passar a l'altra vida (quin eufemisme més bèstia per parlar de la mort).
La veritat és que, tot i les instruccions que tan ben explicades apareixen a l'aparell (en dono fe), no tinc gaire clar si, quan l'hagi de menester, amb els nervis del moment, seré capaç de fer-lo servir correctament. Però tot i aquesta incògnita sobre prestacions personals, em tranquil·litza saber i ubicar a on estan situades aquestes andròmines mèdiques. Em dóna una certa pau, em consola... Jo, per si de cas, aquest cap de setmana em vaig tornar a parar a llegir amb atenció l'ordre de les actuacions necessàries per tal de tenir-les ben assumides i poder anar per feina si és el cas. I digui'm exagerada, però també vaig calcular mentalment quanta estona ens costaria arribar-hi, des de casa, si ens trobàvem en la lamentable situació d'haver-lo de fer servir.
No tinc gaire clar si aquesta empatia cap al tema de socórrer algú per problemes de cor ( i també, evidentment, que em socorrin a mi si ho necessito) s'ha aguditzat a mesura que he anat fent anys o ja formava part de la naturalesa patidora que m'ha caracteritzat sempre. No ho sé, però la veritat és que això de tenir-ho a prop m'agrada d'allò més.
Amb aquesta sensibilitat envers el tema entendran que hagi quedat de pasta de moniato quan he llegit que, a Ripoll, uns gamberros han malmès un aparell d'aquests, perquè sí, perquè els ha passat pel barret! Es necessita ser idiota, inconscient i irresponsable. Qualsevol bretolada és censurable, però una cosa com aquesta és d'una estupidesa supina. És com si un dia qualsevol fotéssim un cop de puny al metge i el deixéssim inutilitzat perquè en aquell moment no el necessitem. Com hi ha món!
