Lleuger

Lleu­ge­resa. Després d'una visita soro­llosa als espais on el silenci marca les hores, els cemen­ti­ris, busco la lleu­ge­resa, que per alguna cosa després de Tots Sants ve el dia dels morts. Qui se'ls escolta els morts? No tenen ni els del CNI, ni els de l'NSA, ni els espies de La vida dels altres, la pel·lícula que il·lus­trava el segui­ment que l'RDA feia dels seus com­pa­tri­o­tes sos­pi­to­sos de tenir dub­tes sobre el règim. Ningú, ni els minyons escol­tes de la Camarga. Els espies escol­ten els vius, i gai­rebé sense dis­cri­mi­nació, és l'espi­o­natge glo­bal. El des­fici de la segu­re­tat genera inse­gu­re­tat, i fa que es ras­tregi tot, reis i papes, rics i pobres, manai­res i manats. Però els que estan més segurs de que­dar lluny que se'ls escolti són els morts. I mira que en diuen, de coses. Ens inter­ro­guen, ens pre­gun­ten, ens remo­uen quan som davant del nínxol, davant la tomba, davant les flors que la set­mana que ve ja seran seques. No es pot no comu­ni­car. I fins i tot els morts ens plan­te­gen un diàleg. És clar que ens l'hem d'ima­gi­nar, hem de supo­sar, amb l'aval de l'experiència, del conei­xe­ment dels parents morts, què ens ani­rien dient de la nos­tra evo­lució. Em direu que això és un diàleg inte­rior, un con­nec­tar amb la part incons­ci­ent que tots arros­se­guem i que per­met explo­rar els sen­ti­ments, el pas­sat fami­liar i els som­nis. És irra­ci­o­nal. Per això busco la lleu­ge­resa, la de l'ocell, no pas la de la ploma, que diria Paul Valéry, citat per Italo Cal­vino. La de l'ocell es pot asso­ciar a la pre­cisió i a la deter­mi­nació, men­tre que la lleu­ge­resa de la ploma s'asso­cia més a l'abandó, l'atzar o la vague­tat. Lleu­ge­resa després del pes dels dies que se'm fan fei­xucs entre tanta bro­mera mode­rada. Atra­pat entre la rapi­desa i la tar­dança, dues for­ces que tiben dels fets. També en aquesta dis­puta els morts se'n des­lliu­ren, el seu temps no es mou, tant els fa l'hora nova com la vella, tin­dran els matei­xos rajos de sol. Però vet aquí que en aquests temps de guerra glo­bal els mis­sat­ges ja no s'han d'ama­gar al ven­tre d'una lle­bre com a l'època de Ciros per bur­lar l'ene­mic. Els mis­sat­ges són inter­cep­tats a tota hora, i encara que no es parli, s'escolta, que és un pri­mer pas pel diàleg. Si han escol­tat bé les emo­ci­ons col·lec­ti­ves, ja saben què volem. Lleu­ge­resa, que la res­posta és com el silenci d'un cemen­tiri.