Policia

Recordo un dia sense importància, una tarda qual­se­vol, molt a a prin­ci­pis de la dècada dels vui­tanta, quan la meva família i jo encara vivíem al Raval –que ales­ho­res no es deia Raval, sinó barri Xino, mal­grat que de xine­sos no n'hi havia–, quan de tor­nada amb cotxe a casa va tra­ves­sar per davant meu un home, fent ziga-zagues. Apa­rent­ment em va sem­blar que aquell home del car­rer anava begut o dro­gat, o que reu­nia els dos estats d'inconsciència alhora. Vaig fre­nar del tot per evi­tar que el via­nant errant xoqués amb el meu vehi­cle i ales­ho­res vaig ado­nar-me que l'home duia una nava­lla cla­vada a l'esquena. Ignoro les cir­cumstàncies de l'apu­nya­la­ment traïdor i l'estona que feia que aquell home cami­nava acol­te­llat, però cal supo­sar que, quan l'havien pun­xat, no hi havia cap poli­cia per evi­tar-ho i, men­tres­tant, tam­poc no havia fet acte de presència cap efec­tiu poli­cial. Fi de la nar­ració.

Els que no ho hagin vis­cut ho hau­rien de saber i els que ho van viure ho hau­rien de recor­dar, el cas és que durant mol­tes dècades (fins a mit­jan anys vui­tanta) el con­cepte de poli­cia que més estès estava entre la soci­e­tat civil era el d'una poli­cia política, al ser­vei del fran­quisme pri­mer i, després, al ser­vei dels hereus de l'antic règim. També es reco­nei­xia la funció poli­cial que tenia a veure amb la segu­re­tat ciu­ta­dana, vin­cu­lada històrica­ment al número de telèfon 091, però aquest reco­nei­xe­ment tenia una con­si­de­ració domèstica. La con­si­de­ració pro­fes­si­o­nal, com en dèiem, era la política –la del “què volen aquesta gent, que tru­quen de mati­nada?”

Amb la nova poli­cia de Cata­lu­nya-Mos­sos d'Esqua­dra, un cos que es va anar implan­tant pro­gres­si­va­ment des del 1984 i que avui dia assu­meix, pràcti­ca­ment, totes les fun­ci­ons poli­ci­als –tret de les que es manté reser­va­des l'Estat, el con­cepte de poli­cia que tenim a Cata­lu­nya no té res a veure amb el d'abans. Per pri­mera vegada hem tin­gut –tenim– una poli­cia democràtica amb la segu­re­tat ciu­ta­dana com a prin­ci­pal i únic objec­tiu. Quan diem que “la poli­cia està al ser­vei dels ciu­ta­dans” ja no ens cal dir-ho amb iro­nia, sinó seri­o­sa­ment.

Com passa en tots els àmbits, la democràcia no és un valor abso­lut, sinó rela­tiu. Les coses democràtiques poden ser de baixa inten­si­tat o de gamma alta, però sem­pre són per­fec­ti­bles; així ho veiem en la política, en la justícia, en l'ense­nya­ment, en la sani­tat, en les vir­tuts públi­ques i en els vicis pri­vats..., i també en la poli­cia. Hem d'exi­gir con­trol i millora en tots els àmbits, inclo­ent-hi el poli­cial, però des de la pre­sumpció de la innocència dels agents de la democràcia.