Sílvia, molta Sílvia

Tem­po­rada Alta ha superat l'equa­dor d'aquesta edició amb molt bona nota. Seguir tota la pro­gra­mació és huma­na­ment i cre­matísti­ca­ment una missió impos­si­ble, però en aquest pri­mer mes de fes­ti­val he pogut seguir una desena de pro­pos­tes i l'excel·lència pre­do­mina a l'escena. Escol­tar en català de Per­pinyà el gran actor Mau­rice Duro­zier, del Théatre du Soleil; ésser cap­ti­vat amb l'italià napo­lità del gran Toni Ser­vi­llo, que al cap­da­vant del Pic­colo Tea­tro di Milano demos­tra que els actors de tea­tre poden con­ti­nuar pujant a l'esce­nari quan tenen més de sei­xanta anys; assa­bo­rir l'expe­ri­ment tea­tral de Pri­mera plana; gau­dir de les dife­rents i cada cop més engres­ca­do­res pro­pos­tes escèniques lla­ti­no­a­me­ri­ca­nes, com la des­a­com­ple­xada Júlia bra­si­lera de Chris­ti­ane Jatahy... De tot ple­gat, només qüesti­o­naríem l'estrena de Degus­tació, poc con­di­men­tada, i perquè s'està por­tant la gas­tro­no­mia als altars d'una manera exa­ge­rada... També hem reco­llit crítiques a la pro­gra­mació musi­cal: Manel i Andrea Motis han estat els més pro­gra­mats aquest estiu, i por­tar Melendi només es pot enten­dre per la suma final d'espec­ta­dors. Però si alguna cosa carac­te­ritza Sal­va­dor Sunyer i com­pa­nyia és la capa­ci­tat d'anar-se reno­vant, i la inci­pi­ent aposta pel cinema i les arts visu­als obren un nou camí com és l'atenció a les xar­xes soci­als. El plaer més recent ha estat veure i escol­tar la Sílvia Pérez Cruz, que fa un pas més amb l'espec­ta­cle Ella y yo, que ha diri­git Julio Man­ri­que, estre­nat en una sola funció al Romea, i que ara ha omplert dos dies el Tea­tre Muni­ci­pal de Girona, davant d'un públic cap­ti­vat per la màgia de la seva veu i d'una presència escènica extra­or­dinària. Acom­pa­nyada a la gui­tarra per un impe­ca­ble Mario Mas i per la balla­rina Nat­ha­lie Labi­ano, que dupli­cava els seus movi­ments, la Sílvia omplia el gran esce­nari buit de deco­rats i anava inter­pre­tant les cançons que li venien més de gust, men­tre en un con­tes­ta­dor s'escol­tava la veu d'Ella des de qual­se­vol part del món, la qual cosa li ser­via d'excusa per can­tar Cucur­ru­cucú paloma o un fado (diver­tidíssima la seva inter­venció en por­tuguès), o adap­tar una tema de Björk o una versió sublim de Ne me quitte pas de Brel, o l'Alfon­sina y el mar... En català, en cas­tellà, en francès, en anglès, en por­tuguès,... no hi ha fron­te­res per a la veu i el talent de la Sílvia Pérez Cruz.