El mirall italià

Mirava l'altre dia el palau Labia, a l'embo­ca­dura del canal de Can­na­re­gio de Venècia. Era d'una família pro­ce­dent de Girona que va anar a parar a Venècia al segle XVII després d'haver estat esta­blerta a Avinyó i Florència. El 1646, gràcies a la con­tri­bució amb una gran suma a la guerra de Can­dia (Creta), va ser accep­tada entre els patri­cis que gover­na­ven la República Sereníssima. Avui al Palau Labia hi ha la seu regi­o­nal de la RAI; i conté un saló de ball, deco­rat amb les Sto­rie di Anto­nio e Cle­o­pa­tra (1746-1747), un dels cims de l'art de Giam­bat­tista Tie­polo.

Les rela­ci­ons històriques de Cata­lu­nya amb les repúbli­ques, ducats i reg­nes d'Itàlia va ser d'una nor­ma­li­tat abso­luta men­tre no es van con­so­li­dar els estats nació uni­ta­ris­tes i el trans­port ter­res­tre no va des­plaçar el marítim. Venècia exer­cia la seva influència cap a l'Ori­ent medi­ter­rani, i Bar­ce­lona/Cata­lu­nya, a l'occi­dent. El mar de les Bale­ars i el Tirrè eren autèntics llacs d'un mer­cat inte­rior uni­fi­cat. Pro­ves: les modes en ves­tu­ari eren com­par­ti­des. Al Museu de Ripoll es visu­a­litza els ter­ri­to­ris on fins al segle XX s'usava la bar­re­tina amb vari­ants, i l'arc va des de València fins a Nàpols. En moments deli­cats com el del risc d'hege­mo­nia oto­mana, Cata­lu­nya amb Venècia i altres potències van ser clau en la victòria de Lepant (al qua­dre de la bata­lla expo­sat en un late­ral del gran saló del Con­sell de la República, al Palau Ducal, la galera amb les qua­tre bar­res apa­reix dar­rere la galera papal amb el Crist de Lepant).

La con­tem­po­raneïtat ha allu­nyat aquesta pro­miscuïtat medi­terrània. Però hi ha algu­nes línies de fons que con­ti­nuen con­nec­tant-nos. Una Itàlia nas­cuda sota el mite del Ris­sor­gi­mento i de la Resis­tenza, és un estat tan fallit com l'espa­nyol. Però a favor seu té que encara hi ha poca població que se n'adoni, perquè com a França els mites fun­da­ci­o­nals revo­lu­ci­o­na­ris tenen una capa­ci­tat de cohesió ideològica i social difícils de com­ba­tre, si imme­di­a­ta­ment hom no vol ser tit­llat d'anti­re­vo­lu­ci­o­nari o anti­demòcrata. A Espa­nya, en canvi, ja ho intenta l'extrema dreta majo­ritària en els cer­cles d'opinió espa­nyols de cri­mi­na­lit­zar els qui qüesti­o­nem l'Estat amb fra­ses extre­tes del voca­bu­lari propi de les revo­lu­ci­ons democràtiques i anti­fei­xis­tes, però són increïbles; perquè a Espa­nya mai ha tri­om­fat una revo­lució, ni democràtica, ni anti­fei­xista. La casta extrac­tiva i oligàrquica i la seva estruc­tura de poder tenen una clara con­tinuïtat amb la que manava quan encara es cre­ma­ven mes­tres, pro­tes­tants i brui­xes en la foguera de la Inqui­sició.

Per la resta, Itàlia va dis­se­nyar aca­bada la segona guerra un estat amb auto­no­mies espe­ci­als copiat, com Iugoslàvia, de l'experiència autonòmica espa­nyola repu­bli­cana. I aquest és el model que aguanta bé al nord, on la Vall d'Aosta, el Tirol/Tren­tino i Friuli-Vene­zia Giu­lia tenen alhora l'auto­go­vern blin­dat per trac­tats inter­na­ci­o­nals. En canvi, l'auto­no­mia espe­cial no ha fun­ci­o­nat ni a Sicília ni a Sar­de­nya, perquè la deso­lació i el sub­desen­vo­lu­pa­ment que van pro­vo­car la uni­fi­cació en aquests ter­ri­to­ris han com­por­tat una classe política medi­o­cre i atra­pada en les xar­xes cla­nis­tes o mafi­o­ses, que són les úniques que subs­ti­tu­ei­xen el paper de l'Estat; on l'Estat va per­dre la seva legi­ti­mi­tat perquè pro­vocà, a la segona mei­tat del XIX, per­se­cu­ci­ons, geno­ci­dis i emi­gració forçosa dels con­tra­ris a la uni­fi­cació i a les noves hege­mo­nies soci­als.

Per la resta de la península, el nord en un pri­mer moment gaudí dels avan­tat­ges de la uni­fi­cació, però al final també n'han pagat els pro­ble­mes d'aguan­tar un Estat que fa aigües com a estruc­tura redis­tribuïdora i impul­sora del benes­tar i la riquesa. La con­seqüència n'ha estat el des­per­tar en clau dre­tana del movi­ment fede­ra­lista/seces­si­o­nista dels ter­ri­to­ris del nord, que pro­vocà una reforma fede­ral de la Cons­ti­tució ita­li­ana fa pocs anys. Ara mateix, però, s'està vivint un procés de recen­tra­lit­zació bes­tial com­par­tit pels grans par­tits esta­tals, però a Itàlia lide­rat sobre­tot per l'esquerra jaco­bina amb implants demo­cris­ti­ans. Les simi­li­tuds de com les oli­gar­quies domi­nants a Madrid i Roma estan enfo­cant la supo­sada sor­tida de la crisi fan fere­dat. En defi­ni­tiva, apro­fi­ten la crisi per aug­men­tar la distància social i enfor­tir el seu domini de classe i ter­ri­to­rial.