L'independentisme divideix

Fa molt de temps que la majo­ria dels nos­tres mode­rats repe­tei­xen incan­sa­ble­ment aquest man­tra: “L'inde­pen­den­tisme divi­deix i frac­tura la soci­e­tat cata­lana.” Com era pre­vi­si­ble, Carme Chacón també l'ha reci­tat. Amb aquell posat de con­fi­den­ci­a­li­tat pública que Chacón sap explo­tar tan i tan bé, l'exmi­nis­tra ha decla­rat que l'inde­pen­den­tisme “està afec­tant la con­vivència de manera peri­llosa”. Sant tor­nem-hi!

A finals dels anys 60, el sociòleg Robert K. Mer­ton va encu­nyar el con­cepte de les “pro­fe­cies que s'auto­com­plei­xen” (self ful­fi­lling prop­he­cies). És un con­cepte que es fona­menta en un teo­rema molt sim­ple: si una situ­ació és defi­nida com a real, aquesta situ­ació tindrà efec­tes reals, inde­pen­dent­ment de la seva base objec­tiva o veri­ta­ble. Que, traduït al nos­tre con­text actual, sig­ni­fica: a veure si a costa de diagnos­ti­car que l'inde­pen­den­tisme divi­deix i frac­tura la soci­e­tat cata­lana acon­se­gueixo divi­dir i frac­tu­rar la soci­e­tat cata­lana.

No deixa de ser un exer­cici de tri­le­risme dialèctic sos­te­nir per via explícita que l'inde­pen­den­tisme frac­tura la soci­e­tat i, per via implícita, que el depen­den­tisme no només no la frac­tura sinó que, a més, es veu que la solda. Aquesta fal·làcia adopta cris­tal·lit­za­ci­ons de gran pene­tració social: des de l'his­triònic “no m'obli­gueu a triar!”, fins al psi­co­dramàtic “no vull que la meva filla quedi par­tida en dos!”. Són cap­ci­o­ses posi­ci­ons de defensa de l'statu quo uni­o­nista. Alçant una fal·laç ban­dera de la concòrdia, esgri­mint vela­da­ment una amenaça, la part feble (l'inde­pen­den­tisme) és la que ha de con­ti­nuar resig­nada i és la que ha de renun­ciar als seus legítims propòsits. Però: hi ha alguna altra manera d'evi­tar una hipotètica frac­tura social que no passi per l'exer­cici democràtic ja entès com a prin­cipi dis­su­a­siu de tota frac­tura? És pos­si­ble que els mode­rats uni­o­nis­tes tin­guin por d'aca­bar essent com els per­so­nat­ges del famós poema de Kava­fis titu­lat Espe­rant els bàrbars, en què tot un poble es pre­para per a l'arri­bada dels bàrbars, que algú ha anun­ciat. Al final, els bàrbars no arri­ben. I la gent s'exclama: “I de nosal­tres ara què serà sense bàrbars?/ Aquesta gent alguna cosa bé reso­lia.” Per a molts uni­o­nis­tes seria incon­ce­bi­ble, i sobre­tot ter­ri­ble­ment frus­trant, que els bàrbars, els seus bàrbars, no arri­bes­sin. I que un procés com­plex com el que ens espera es pogués resol­dre sense bàrbars, sense frac­tura, com­pro­vant com la gent con­ti­nua vivint, fins i tot amb un punt més d'ale­gria i auto­es­tima que abans.