Els anys

Es va adonar que començava a ser gran el dia que va llegir en un diari que un home que s'autopresentava com a filòsof havia nascut dos anys abans que ell. Va tornar a mirar aquella notícia. Sí, no era cap error. Va provar de prendre-s'ho amb calma, mentre es deia que aquell home era algú excepcional, un cas anòmal de precocitat intel·lectual, un “monstruo de la naturaleza o un fénix de los ingenios”, per dir-ho, com deien abans de Lope de Vega. Poc temps després, però, en una conferència sobre ètica i ment, el conferenciant va dir la seva edat, després de presentar-se –ai!– també com a filòsof. Era cinc anys més jove. Aviat, la immensa majoria de filòsofs eren vuit, deu o quinze anys més joves que ell. Abans, li havia passat el mateix amb les estrelles de cine i amb els futbolistes, i, encara abans, amb els cantants i amb els artistes revelació, i, naturalment, amb els infants prodigi. A 50 anys, ja nomes semblava que eren més grans que ell alguns emprenedors retardats, molts dels líders polítics i quasi tots els professors universitaris. Però no els que feien quasi totes les classes, sinó quasi tots els que tenien la plaça consolidada. A 57 anys, tret d'algun treballador que no havia acabat a l'atur o amb la jubilació anticipada, semblava que ja només eren més grans que ell els presidents honorífics de fundacions i entitats, el rei, la Constitució, l'Eduard Punset i tots els capellans que quedaven. Ell també s'acostava a la jubilació i, al calaix de casa on guardava les targetes sanitàries o els rebuts, hi tenia encara el sobre amb la papereta del referèndum sobre la independència que els de l'ANC li havien enviat feia temps. Semblava que aquell any tampoc no es votaria. I, si es votava, no serviria de res perquè els demòcrates espanyols del PSOE i del PP ho portarien al Tribunal Constitucional. I, ara que ell s'acostava també a la jubilació, ja no ho tenia tan clar. Sí, l'havien espantat. Era el moment de començar a plantejar-se a allò de la tercera via.