Opinió

opinió

De l'optimisme, al realisme

Les ami­gues d'una de les meves filles –dones fetes i seri­o­ses elles– diuen que les meves cròniques són pes­si­mis­tes. Des del 1979, en què vaig ini­ciar-me en aquest diari –lla­vors era pre­si­dent de l'edi­tora Edi­comsa–, he redac­tat arti­cles de tota mena i amb Joan Ribas, con­se­ller (1981) i cro­nista del diari (1988), som el dos col·labo­ra­dors més antics i prolífers del diari: en Joan, 1.072 tre­balls i jo, 1.158. Esteve Vila­nova s'incor­porà al con­sell l'any 1991 i, tocat també pel verí del peri­o­disme, ha publi­cat fins ara 907 arti­cles. Eclip­sats sense pena ni glòria en can­viar de pro­pi­e­tat el diari –34, 32 i 22 anys de ser­veis sense retri­bució–, en Joan encara tra­fega amb el tea­tre i la cul­tura, l'Esteve amb la novel·la mata l'ara­nya i jo, mona­cal­ment, estu­dio dece­but la fra­gi­li­tat de la memòria dels humans.

Durant 33 anys he sen­tit opi­ni­ons de totes menes: des de llo­an­ces i feli­ci­ta­ci­ons –no totes sin­ce­res, és clar– fins a comen­ta­ris en des­a­cord. Deman­des que no han pros­pe­rat, excepte una de racista que arribà a la sala espe­cial per als mit­jans, del Tri­bu­nal Supe­rior de Justícia a Madrid, que el diari i jo guanyàrem. Ara bé, mai ningú m'havia tit­llat de pes­si­mista. Al con­trari, molts lec­tors em cre­uen opti­mista. Les meves rela­ci­ons s'estra­nyen de com puc tenir sen­tit de l'humor amb els pro­ble­mes per­so­nals vis­cuts els dar­rers anys. La solució és la doble per­so­na­li­tat: una de pública, exte­ri­o­rit­zant, i l'altra, pri­vada, guar­dant la roba.

En una mar de tem­pesta, amb l'experiència adqui­rida com a eco­no­mista amb cin­quanta anys d'orga­nit­zació i direcció finan­cera d'empre­ses mul­ti­na­ci­o­nals, faig un crit d'alerta –una veu en el desert– per als que diuen que s'ha tocat fons i ha començat la recu­pe­ració. Fals! És fals! Són cam­pa­nyes de governs, de la gran banca i de mul­ti­na­ci­o­nals per aixe­car la per­duda moral. Quel­com té de bo l'estratègia, és clar. El desànim s'ha estès en els sec­tors més cas­ti­gats per l'atur. Que ningú esperi recu­pe­rar les ale­gres for­mes de vida pas­sa­des: són història. La classe mit­jana cata­lana està ferida i en perill de dei­xar una soci­e­tat de rics i pobres sola­ment.

En una caòtica situ­ació econòmica mun­dial, són vici­a­des les opi­ni­ons dels mit­jans, que diuen que difo­nen la veri­ta­ble situ­ació, quan en rea­li­tat difo­nen el que els governs pun­ters i els pode­ro­sos dis­po­sen. La veri­tat pel que fa a l'eco­no­mia és tan com­plexa! Dis­fres­sada, ter­gi­ver­sada, menys­tin­guda i mal­trac­tada, es resis­teix a sin­ce­rar-se.

Si ens inde­pen­dit­zem, ens inte­grem a Europa i tre­ba­llem amb fe, la recu­pe­ració serà més ràpida i el nivell econòmic, millor. No ens ha d'impres­si­o­nar veure pels car­rers de les ciu­tats una exhi­bició dis­su­a­siva de l'exèrcit, amb tancs, canons, míssils i la cabra, recor­dant-nos l'amenaça del pre­si­dent Manuel Azaña el 1932: “¡Habría que bom­bar­dear Bar­ce­lona cada cin­cu­enta años!” I penso: “Què diran les meves doc­tes ami­gues amb aquest tas­tet d'història? És pes­si­misme moti­vat o rea­lisme que de cru costa mas­te­gar? Ha!”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia