La guerra que toca

Els missatges, com obusos d'artilleria, van arribant, imparables, ben dirigits, calculadament desmoralitzadors: que és impossible, que ningú ho acceptaria, que no tindria cap validesa, que ens portaria a la ruïna, que Europa no ens voldria, que seríem fora de les Nacions Unides, que no podríem exportar si no és pagant taxes i recàrrecs, que no tindríem energia elèctrica, que hauríem de sortir de l'euro i inventar una nova moneda, que farien boicot als nostres productes, que no podríem accedir als mercats financers, que no es reconeixerien els títols de les nostres universitats, que no podríem pagar el petroli, que seríem un país de cambrers dedicats a viure del poc turisme que salvéssim, que les empreses ens deixarien, que es trencarien les famílies, que el Barça no podria jugar a cap lliga seriosa, que ens carregarien la part del deute espanyol que ens correspon. Plego ja, però les previsions catastròfiques no paren pas aquí. Són infinites. Deu tocar. Del final de la Guerra Civil fins ara, ja han passat de molt els 50 anys que Espartero establia entre bombardeig i bombardeig de Barcelona.

Cert que no maten la gent pel carrer. Alguna cosa hem guanyat. Però maten la nostra il·lusió, maten l'esperança, maten el delit de ser, maten el projecte de futur. És la guerra. Guerra de conquesta, d'evangelització, de salvació, de colonització, d'alliberament; la guerra santa de sempre. Ja no els calen benediccions canòniques comprades al mercat de la simonia habitual. Quan poden, lloguen algun actor secundari de la política europea que reciti les seves consignes amenaçadores. De moment, en tenen prou. Com sempre, paguen els seus soldats de la ploma, de la paraula o del pensament amb els nostres diners –botí blanquejat al banc polivalent i eteri de la solidaritat sense explicacions ni comptes.

És la guerra. S'amaguen i escuden darrere una Constitució pactada en aquell moment per sortir de la dictadura, vetllada pels generals a les sales de banderes, que tenia tantes lectures com calgués, però sempre amb la santa idea de mantenir les restes del vell imperi sota la bota castellana. Potser caldria que algú es preguntés, a la capital de l'estat orgullós que ens ataca, com serà l'Espanya que els quedarà a les mans quan s'acompleixin els seus auguris. D'on sortiran els diners per pagar els interessos del deute que han contret, qui els fiarà noves injeccions de capital, què podran hipotecar per oferir garanties als mercats, com mantindran la maquinària governamental que han bastit a l'ombra dels seus somnis de grandesa. Algú hauria de començar a pensar com es paguen les autopistes lliures de peatge i els trens d'alta velocitat.

Dels nostres problemes, si es presenten, ja ens n'ocuparem nosaltres, si tot va bé.