Jardí vivent
Crec no equivocar-me si en evocar la figura de la Joana Raspall destaco, en primer lloc, la profunditat de la seva poesia; ho faig en el centenari del seu naixement: un fet prou singular si tenim en compte que l'autora, membre destacada de la generació literària de la República, ha commemorat l'efemèride publicant en vida l'obra lírica completa per a adults –Batec de paraules, El Cep i la Nansa, 2013–, culminació estètica d'una visió del món entregada al proïsme i, en particular, a la infantesa. Perquè la Joana, és bo de recordar-ho, ha estat pionera a casa nostra en explorar nous territoris pel que fa a la poesia per a infants.
Al meu entendre, dues cares d'una mateixa moneda: el mot al servei del pensament; no debades, a l'obra per a adults hi detecto, entre variades preocupacions, l'expressió d'un ideari filosòfic; com s'encarrega de recordar Carles Duarte al pròleg del poemari Jardí Vivent: “Hi percebem, en fi, una Joana Raspall que aspira a durar al cor dels altres i que adopta un to filosòfic, que s'atura a contemplar l'univers i que s'interroga sobre qui som de debò dins el món.” Uns versos de la Joana, extrets de (Miratges), un poema de l'esmentat Jardí vivent, confirmen aital inclinació: “No hi ha l'adéu. / Vivim presència / per sempre absents. / No hi ha retorns. / Sempre presents, vivim absència. / Assaborim el cim del fons.” Contundent expressió existencial sense fissura.
No negaré ara que la Joana respon al lloc comú d'autora “senzilla però profunda” que tant li escau. Ella mateixa exigeix rigor en l'ús de la paraula. Però la poesia és artifici pur, i no hi ha poeta que no senti –en un moment o altre– l'atracció formal per un cert sentit de l'abstracció. En l'obra lírica de la Joana Raspall s'hi pot copsar una naturalesa doble: transparent i vitalista d'una banda, a l'altre marge de la riba hi ha la matèria fosca d'una producció d'alta intensitat que demana, en la línia d'un Leo Strauss, gosar llegir entre línies a fi d'aprehendre la veritable dimensió d'una autora que dialoga amb si mateixa –fidel a la tradició occidental del soliloqui–, en una sort de reconstrucció autobiogràfica: “I, nàufrag sense tràgic / destí, vaig sobreviure / al propi desencant / sense esforç, sense mèrit, / només sobrevivint”, reflexiona, a Sobreviure, d'Ales i camins.
Un ‘élan' poètic que es mou entre el sentit de finitud –“Què més perdura / de l'arbre que s'arbora / sinó la cendra?”– i la meravella d'ésser: “És dins, el batec de la vida. / El cor em vessa; no demana més.” Hi ha, però, en la poesia de Raspall, una conseqüència ètica: el zel que tot ho amara i el sentit de compromís. Compromís amb el país. Compromís cap als més febles. L'amor hi juga un paper fonamental, tal com ho expressa al primer vers d'Indestriables: “Sóc en tu i tu en mi”, però també en l'arriscat envit a l'hora de definir el concepte a Els amants: “Han conquerit el lliure / triomf de fer-se esclaus.” La llibertat es troba “en ser per a l'altre” –tot desmentint Sartre–, un deure que la poeta fa extensible a escala social.
A Tots sabem..., un dels poemes canònics de la Joana, hi podem llegir uns versos que s'haurien d'ensenyar a les escoles: “Tots nosaltres sabem que el blat s'apila / només al sac d'aquell que no té gana.” És el nostre un silenci còmplice; motiu pel qual la poeta centenària s'ha compromès amb una causa: vida i obra en perfecte equilibri. Aquesta darrera, si cal sintetitzar-la, cerca en la consciència de ser una resposta a la humana condició. “No posseeixo res… / més sóc d'amor en somnis posseïda.” Potser, en aquesta mística, hi ha una solució a la injustícia.
