Homes d'estat
ara les essències
de la Constitució,
el 1983 reconeixia
la seva virtualitat
vers un estat federal
El problema de sostenibilitat de la unitat d'Espanya topa amb la insuficiència de la classe política. Per resoldre la vella disputa pujoliana de l'encaix de Catalunya i Espanya cal despullar-se de condicions de partit i encarar decididament els valors de les nacions que compongueren Espanya al segle XV. Un dia a Santiago de Compostel·la, l'aleshores president de la Xunta, Manuel Fraga, em va reconèixer que el concepte de regions i províncies havia quedat desbordat pel procediment autonòmic i m'afegí: “Ahora me siento como un sucesor del arzobispo Gelmírez, gran factor de Galicia.” Aleshores vaig entendre què era un estadista: un home capaç de superar la seva pròpia ideologia en pro d'un bé superior. D'aquests ja no en queden malauradament, ni a Catalunya, ni a Espanya. Però alguna cosa s'haurà de fer per trobar un camí del mig. No entenc els rèdits polítics que aguaiten des de la plaça Sant Jaume; per contra sí que entenc que aquesta posició obcecada pot portar, segons les enquestes, a l'autodestrucció d'un partit que Jordi Pujol va crear per trobar un encaix amb Espanya, no per separar Catalunya d'Espanya. Tampoc entenc el suïcidi generós del polític de partit disposat a autoimmolar la seva formació en pro d'una altra formació (ERC) que és la que recolliria els resultats tant d'un èxit com del fracàs del conflicte amb Espanya. En ambdós casos Oriol Junqueras i ERC en sortiran beneficiaris, mantenint la posició i no permetent flexibilitzar-la al govern de la Generalitat, que té captiu. I l'estadista i el polític seriós solament podran mantenir la seva posició públicament a partir d'un estricte sentit ètic de la seva praxi.
La setmana passada, Aznar va presentar el seu llibre de memòries amb l'absència de representants del PP. Vol dir que l'han abandonat? Ell ha reconegut: “Si algunas de las interpretaciones tienen razón y lo que se ha mandado es un mensaje de escenificación de ruptura, se toma nota.” És evident la ruptura, i preocupant quan a la COPE aclareix que el govern ha de fer una política “de integración” vers el repte “secesionista de Cataluña”. Rajoy opta per una política de “verlas venir” davant del repte de Catalunya en lloc de negociar? Queden pocs dubtes després de la posició dràstica al Senat de Rajoy sobre la immodificabilitat de la Constitució.
D'altra banda, veiem el que ha succeït en la darrera conferència del PSOE. Reafirmació de la defensa de la unitat d'Espanya, amb un marge de tolerància quan s'ha subratllat davant del PSC que els socialistes defensen la unió dels ciutadans espanyols més que del territori. El que estem veient ja és el posicionament de les trinxeres, i crec que en el món de l'economia ja són molts els qui estan optant entre un mercat de 47 milions de consumidors o un mercadet de 7 milions. És bo que això ho sospesin els qui estan obcecats a mantenir una posició perdedora. Un triomf d'ERC, a bona part dels catalans, els fa una remor incòmoda i un xic poruga.
Paradoxalment l'Aznar que defensa ara les essències de la Constitució Espanyola, el 1983 reconeixia la virtualitat d'aquesta vers un estat federal sense forçar canvis en el text. En un document rubricat per ell i que adreça a Manuel Fraga, titulat Informe sobre política autonómica, diu: “La reforma de la Constitución no es necesaria pues de la misma, de sus componentes federales que priman sobre los demás, puede culminarse en un modelo federal de estado, ayudados en esa tarea por la experiencia federal de algunos países y abandonando las posiciones rígidamente historicistas; el federalismo de cooperación.” Seria tanta la diferència entre el PP i el PSOE si hi hagués generositat per convergir aquesta idea a la recerca d'una tercera via? Aquí veuríem la talla dels estadistes. Aquí veuríem la feblesa que inclou una estricta sordesa del no en les respostes de Rajoy. Apareix ara la raó que Aznar confessava en el seu primer volum de memòries del perquè havia escollit Rajoy per successor a causa de les seves idees sobre els nacionalismes? Tot quedaria molt clar.