Tribuna
Progressisme o ‘regressisme’
D’ençà que Pedro Sánchez va arribar al poder amb la calculadora de vots, i sense cap mena de deferència per la majoria triomfant –tal com es va fer en la Transició amb elegància i respecte democràtic–, ha estat implantat un nou llenguatge per a confusió de necis i ignorants. Fins i tot les paraules varen mudar de sentit. Calia reinventar una nova ciència de la filologia per tornar a descobrir el gènere i el sentit de la terminologia. I no hi ha res més revolucionari que la mentida, tal com argumentava Lenin, i en aquest vessant Pedro Sánchez resulta rarament exclusiu. La mentida és el seu instrument. Tan sols cal escoltar-li una afirmació rotunda per estar ben segur del contrari. En el seu diccionari, la nomenclatura està mancada d’exactitud. Ni el tribunal és constitucional ni el Suprem és l’última instància judicial, a la vista del que interpreten els seus fidels. Tampoc robar és robar en els ERO d’Andalusia, sinó gestionar a la seva manera segons la llei pressupostària. Vet aquí, doncs, que calgui redimir de tota responsabilitat els qui dilapidaren en putes i cocaïna, i els qui els ho varen consentir, el diner públic per fer-ho.
Les lleis, avui dia, són interpretades segons el gust del consumidor. Els ciutadans, per gràcia d’aquest llenguatge fet de jocs malabars, hem perdut la nostra igualtat davant la llei, segons sigui d’un color o d’un altre, i sempre a partir de la versió etiològica dels intèrprets. (“De qui depèn la fiscalia?”, va preguntar Sánchez). Tampoc el delicte resulta idoni i equivalent, si el que delinqueix és un polític o un ciutadà del carrer... Els uns s’escapoleixen i els altres fan pelegrinatge cap a un obscur forat. És la “igualtat” segons el progressisme, aquest tòpic infame dels corruptors del lèxic, que algun dia aconseguirà la llum en descobrir que tota revolució comença en el lèxic, en la terminologia violada, en la prostitució del discurs. I com a culminació del cinisme, qui serà capaç d’interpretar la realitat a partir dels fets i no des de les paraules? Deien els clàssics que el que és decisiu –fins i tot dialècticament– eren els fets, no les paraules: facta non verba. Ara, la suprema acadèmia del sanchisme estableix que l’argument definitiu és la paraula, i no els fets. És l’equivalència d’aquella asseveració burlesca que s’aplicava a alguns heterodoxos en temps de disputes teològiques: “Tingues fe i no deixis de caure en el pecat.” No s’exigia ni tan sols el penediment.
Ara els privilegis del poder tenen llicència per a tot. Qui podrà apel·lar a la justícia contra el totpoderós governant de l’autocràcia? Qui serà capaç d’identificar un lladre en un polític? Si l’economia va com un coet, per què desapareix la indústria i la inversió? Paraules... Si als mots se’ls buida de contingut lèxic, el que es presenta és la nitidesa de la relativitat, el que va denunciar al seu dia el papa Ratzinger, i que els sofistes de la Grècia clàssica varen fundar amb una categòrica asseveració: “L’home és la mesura de totes les coses.” Pot la mentida ser una argúcia legítima de la política? Axioma que, segons deien els coetanis precristians, era més propi de la “secta del gos”... Instal·lats, doncs, en aquest relativisme, qui gosarà discutir els conceptes d’exactitud, legitimitat, coherència o autoritat? Qui tindrà la gosadia de discutir un veredicte del Tribunal Constitucional que fa més cas “de la pols del camí que marca les togues” dels magistrats (dixit Conde Pumpido) que de l’explícit sentit de la llei? El fascinant Conde Pumpido ens reserva, encara, algunes sorpreses en matèria de “distincions” de la Constitució, sense respectar l’imperatiu de les jurisdiccions. Per tant, no és d’estranyar que camini més per l’embriaguesa del suprem relativisme –que avui és norma– i que ens resulti el progressisme sanchista un delit, seguint l’axioma de tal falsedat. La meva pregunta és: progressisme cap enrere, cap a la ciutat sense llei, o progressisme cap a la prostitució lingüística? Doncs és ben cert que tot aquest progrés del sanchisme ens fa reviure un déjà vu del passat, de les famílies, dels sexes, del xoc de les dues Espanyes, que, tal com va manifestar Antonio Machado “te helarán el corazón”.
És per tant progressisme retornar a les nits del passat prehistòric, esbatussar-se amb els empresaris i tots aquells que creen i aporten riquesa, o treure l’autoritat als mestres d’escola, no esmentar l’ús de la droga i el sexe com si els exemples de Babilònia, Sodoma i Gomorra o la caiguda de l’imperi romà no haguessin existit mai? La desconfiança del que s’anomena “progressisme” –màxima categoria moral d’aquesta esquerra del segle XXI– anuncia una resurrecció del radicalisme reactiu de la dreta, que ja s’adverteix a França i en aquesta Europa sense rumb, però, això sí, “progressista”. Aquest efectisme històric ens acosta al model de la ruïna subvencionada del peronisme a l’Argentina, o a aquesta Veneçuela tan estimada per Rodríguez Zapatero, que ens allunya de la Catalunya de la Revolució Industrial que va ensenyar a Espanya el camí de la prosperitat i del progrés, mentre que avui en l’horitzó alternatiu tan sols s’entreveu la severitat de Putin, la desproporcionada morfologia de Trump i el paradís marxista capitalista de la Xina. Veritablement ens ve de gust aquest escenari?