L'endemà del dissabte

Fins i tot si arri­bes a Palma a l'hora­baixa i has d'anar direc­ta­ment cap a la feina –en el meu cas (el diven­dres pas­sat), la pre­sen­tació del lli­bre de les fotos excel·lents que Enric Lucena va fer al Con­cert per la Lli­ber­tat (Pagès Edi­tors, 2013)– no es pot sinó notar l'ambi­ent que es res­pira a l'illa de Mallorca: rela­xat, i pròsper, i des­pre­o­cu­pat. O així m'ho sem­bla.

Arri­bem a Can Alco­ver, la seu de l'Obra Cul­tu­ral Balear, i amb prou fei­nes hi podem entrar a causa d'una cua de mes­tres i pro­fes­sors que espe­ren per cobrar de la caixa de resistència, el fons auto­ges­ti­o­nat des­ti­nat als docents que fan vaga per pro­tes­tar con­tra el Trac­ta­ment Inte­grat de Llengües (TIL) impo­sat pel govern balear per decret-llei. A la cafe­te­ria, la Marga –dona de l'Enric i mallor­quina nadiua– explica que hi ha hagut cua des de les deu del matí, que hi ha pare­lles de docents que han per­dut fins a 2.000 € a causa de les san­ci­ons impo­sa­des pel govern i que la mani­fes­tació en con­tra del TIL (29/9) ha estat la més gran de la història sen­cera de Mallorca (90.000 per­so­nes). “Nor­mal­ment –recalca–, els mallor­quins mai no pro­tes­tem. Aquí es viu tan bé!”

Però, nor­mal­ment, el seu govern no s'atre­veix a tocar l'into­ca­ble: l'edu­cació dels fills. Del TIL –segons el qual cal impar­tir les assig­na­tu­res en tres idi­o­mes dife­rents (tot pri­o­rit­zant, el cas­tellà i l'anglès en detri­ment del català)– es va fer unes pro­ves pilot que van tenir uns resul­tats tan nega­tius que tant els pares com els mes­tres el van qua­li­fi­car d'hor­ro­ro­sa­ment imprac­ti­ca­ble. A més, el sis­tema actual d'immersió en català ja garan­teix el conei­xe­ment del cas­tellà i no es creu pas que es millo­rarà el de l'anglès tot fent clas­ses de matemàtiques, posem per cas, en l'idi­oma de Ken Follett; sobre­tot, quan no hi ha prou docents que el domi­nin. (Per solu­ci­o­nar aquest últim pro­blema, el govern ha pro­po­sat que es posi un nen estran­ger anglo­par­lant en cada classe per fer de tra­duc­tor.) L'ambi­ent a Can Alco­ver era opti­mista i engres­ca­dor. El poeta que hi va viure fa un segle (a qui se li van morir la dona i qua­tre fills) va arri­bar a escriure: “jo visc sols per a plànyer lo que de mi s'és mort”. Els mallor­quins actu­als tenen clar, pel que sem­bla, que, com a mínim, no volen plànyer la mort –per cau­ses gens natu­rals– de l'idi­oma que encara els és propi.