Woody Allen: neurosi

“Faig de neuròtic, però no ho sóc”, diu Woody Allen (1935). Roman­tit­za­dor ofi­cial de les ciu­tats de París, Lon­dres i Bar­ce­lona, Allen és una peça clau dins l'engra­natge cine­ma­togràfic del segle XX. Agra­darà més o menys, però el talent que vessa explo­rant la con­dició humana i la difi­cul­tat de les rela­ci­ons de pare­lla és indis­cu­ti­ble. La sàtira tenyeix el retrat dels per­so­nat­ges urbans, sem­pre neuròtics, que viuen dins una gran inter­ro­gació metafísica. L'humor d'Allen és neces­sari: con­tra­resta la bui­dor exis­ten­cial dels mons que crea a imatge i sem­blança del món real. El desig, el crim, la mort, la culpa, l'ambició... psi­coanàlisi a l'abast de tot­hom en uns films que no volen alliçonar sinó obrir fines­tres a l'auto­co­nei­xe­ment. A Match Point (2005), drama d'humor negre ambi­en­tat a Lon­dres, l'amor ja no és cari­ca­tura sinó passió envol­tada d'òpera (i no de jazz com en la seva NY natal). La cul­tura fa de pont entre els estrats soci­als i l'atzar con­di­ci­ona els vin­cles. Però l'ambició i la glòria ho espi­nyola tot. El sexe alleuja la tensió. L'amor, en canvi, l'aug­menta. És l'humor de la ria­lleta fàcil: “Hi ha qui espat­lla els rellot­ges per matar el temps”, “El pare va ven­dre la farmàcia perquè no hi havia més remei”, “Als avi­ons el temps passa volant.” Però enmig d'aques­tes collo­na­des simpàtiques hi ha l'enginy de qui fen­deix l'ésser humà i n'extirpa les pors, les frus­tra­ci­ons, i ens estampa un mirall davant dels ulls. Com diu a Annie Hall (1977): “Hom sem­pre prova que les coses sur­tin per­fec­tes en l'art, perquè acon­se­guir-ho a la vida és real­ment difícil.” Sóc fan dels seus diàlegs neuròtics, al límit de la per­ple­xi­tat: una cons­trucció artística i un pro­digi del llen­guatge.