Vull que m'espiïn

Arran del cop d'estat del 23 de febrer espa­nyol, una revista va publi­car una llarga llista amb els noms que supo­sa­da­ment en Tejero i els seus esbir­ros tenien pre­vist pas­sar per la pedra. A part de tenir molt mala jeia, era una relació força absurda, perquè a més d'alguna per­so­na­li­tat cone­guda, la resta l'havien aga­fat direc­ta­ment dels can­di­dats que es pre­sen­ta­ven a les últi­mes elec­ci­ons. En el cas de Girona, per exem­ple, hi havia tota la llista del par­tit Pro­ve­rista, als quals no els conei­xien ni a casa seva i, per des­comp­tat, no havien posat ni un peu a la demar­cació. Però mal­grat això un com­pany d'aque­lla època s'ho va aga­far fatal perquè el seu nom no figu­rava en la famosa llista. Molt enfa­dat, amenaçava amb tru­car al direc­tor de la publi­cació en qüestió i can­tar-li les qua­ranta per l'imper­do­na­ble oblit.

Arran dels papers fil­trats per l'exa­na­lista de l'agència de Segu­re­tat Naci­o­nal dels Estats Units Edward Snow­den, m'ha vin­gut aquesta his­to­ria al cap perquè sem­bla que el pit­jor que li pot pas­sar a un cap d'estat, de govern o càrrec sem­blant és que els nord-ame­ri­cans no l'hagin espiat mai. Entenc que deu ser un cop dur per a l'ego de qui es pas­seja en cotxe ofi­cial, viu en un palau, tot­hom li fa reverències i li diu sí senyor. Però perquè no pateixi més estic en con­di­ci­ons d'asse­gu­rar-li que també l'han espiat. I poso la mà al foc. Entre altres coses perquè els espies es dedi­quen a això, a tafa­ne­jar en les vides dels altres, reme­nar els cubells de les dei­xa­lles per si algú hi ha obli­dat un paper, pun­xar telèfons, inter­cep­tar comu­ni­ca­ci­ons, en defi­ni­tiva, ficar el nas on els altres, amics i ali­ats inclo­sos, no vol­drien que el fiques­sin. Per tot ple­gat és un atac d'hipo­cre­sia esquinçar-se els ves­tits davant d'unes reve­la­ci­ons que, més enllà del con­tin­gut de les infor­ma­ci­ons inter­cep­ta­des, no des­ve­len res que ja no sabéssim o ens ima­ginéssim. Si en versió rústica aquí mateix tenim les gra­va­ci­ons del res­tau­rant La Camarga, com voleu que el poli­cia del món no tin­gui ulls i ore­lles fins a la sopa?