Déu dóna barba a qui no té maixella

La capital cubana, i tot el país, viu avui amb escepticisme, i fins amb nerviosisme, el futur de les reformes portades a terme el 2010 per l'actual govern del general Raúl Castro. La possibilitat d'obrir petits negocis desbrossà un nou territori esperançador per a milers de cubans, cosa que hem de considerar favorable, malgrat aquella sentència de Nietzsche que diu que l'esperança és el pitjor dels mals, ja que allarga el turment dels homes. Per sort, els cubans no creuen en Nietzsche, més aviat només creuen en ells mateixos, i es van llançar a l'obertura de nous negocis amb l'abraonament dels cercadors d'or al Yukon: els rebedors de les cases es convertien en botiguetes de robes importades, en ferreteries on els articles amuntegats recordaven la cova d'Alí Babà, en tallers per a la reparació de cotxes, de mòbils, de rellotges i fins en petites sales de cinema en les quals oferien projeccions de pel·lícules en 3D.

Però heus aquí que alguns d'aquests negocis, com és el cas de les petites sales de cinema, les ferreteries, o les boutiques de robes importades per mules (persones que viatgen amb equipatge per encàrrec) des de l'Amèrica Central i Miami, operaven sense llicència per a aquests afers, atès que ningú hi va pensar i mai es van legislar; per la qual cosa les autoritats cubanes decidiren el seu tancament. Amb inquietud, els comptepropistes (autònoms i petits propietaris de negocis) es pregunten si el que ha ocorregut és una senzilla mesura disciplinària o el principi d'una rectificació del govern respecte a la seva disposició aperturista, i si no hagués estat més pràctic, i útil, ampliar les llicències per a l'exercici d'aquests negocis suprimits per recaptar nous impostos amb què assistir, per exemple, l'insòlit contingent de pidolaires i enzes visibles per tota la ciutat. No siguem candorosos: a Cuba, l'igualitarisme social mai va passar de ser una consigna, malgrat que mai en el més de mig segle de govern revolucionari –que no de revolució– aquesta certesa queda tan clarament evidenciada com en les tristes figures allargassades sota les porxades en cèntrics carrers havaners, com ara San Rafael, Galiano i la Calzada del Monte, arraulits per protegir-se dels primers fronts freds d'aquesta tardor. El quadre de Cuba ara mateix pot ser que no es comprengui entre els nostres lectors: al'illa, l'Estat observa amb recel els seus emprenedors, gent disposada a endeutar-se amb parents a l'estranger, empetitir les seves llars o arriscar els estalvis de tota una vida amb un negociet que només déu sap com els sortirà; al contrari del que ara mateix està succeint a l'altre costat de l'Atlàntic, on la creació de negocis que generin llocs de treball és una feixuga pretensió del govern espanyol a la qual l'empresariat fa orelles sordes. Com diuen a Cuba: “Dios le da barba al que no tiene quijá.”