I ARA QUÈ, URBANITA?
La batalla de les idees
a ranci, a naftalina
Em trobo amb els meus cosins en un hospital –un familiar comú ha tingut una crisi– i durant l'espera tots coincidim a explicar on són els nostres fills. Tots, evidentment, fora: al Panamà, els Estats Units, Israel, Holanda, Costa Rica, Indonèsia... Sis nois, sis destins. Si celebrem alguna cosa el dia de Nadal, només podrem assistir-hi els del Frente de Juventudes.
De mala llet, obro el diari i el discurs dels polítics no surt de les divagacions més especulatives. Uns volen la independència, però no saben com plantejar-ho. Uns altres no ho tenen clar, però ho voldrien tímidament. El PSC fa directament de llepaculs sucursalista i els del PP, que no ens volen ni en pintura, són els garants de la unitat. Per què? Per poder continuar tenint un boc expiatori?
El que resulta més irrisori, però, és l'actitud dels crítics dels socialistes catalans, uns bledes sensacionals. Dos d'ells, Joan Ignasi Elena i Núria Ventura, amenaçaven aquesta setmana d'abandonar l'escó, però alhora demanaven que cap afiliat sortís del partit i que ells continuarien ferms per “plantar batalla d'idees”. ¿No tenen una obligació amb el poble de Catalunya, que supera l'empanada del seu partit? Això sí que fa pena, la batalla d'idees. Idees sobre què? No han quedat les coses prou clares a Espanya per saber què opinen de nosaltres. ¿Sap cap intel·lectual orgànic del PSOE alguna cosa sobre la cultura catalana més enllà del Congreso de Poesía de Segovia, que va reunir el 1952 poetes catalans i castellans? Els comentaris sonen a ranci, a franquisme heretat, a naftalina. ¿Què faria Elena si abandonés l'escó? Passaria de conspirador professional a fer-ho des d'un discret segon pla?
