Sobre crèdit bancari

Vol­dria fer algu­nes obser­va­ci­ons sobre el crèdit ban­cari, en gene­ral, que poden aju­dar a enten­dre la situ­ació actual en el nos­tre sis­tema finan­cer:

1. És més fàcil ges­ti­o­nar un crèdit de 10 mili­ons d'euros que 10 crèdits d'un milió. És clar que hi ha més risc, però la millor gestió el redu­eix. En el cas d'un crèdit de 10 mili­ons es pot anar a fons, dema­nar audi­to­ries, con­tras­tar valors de deter­mi­nats actius, etc., men­tre que en els més petits l'anàlisi és forçosa­ment més super­fi­cial. Con­següent­ment, per als bancs, la ren­di­bi­li­tat serà més alta en els grans crèdits que en els petits. Demani un crèdit de 10 mili­ons i serà atès pel direc­tor gene­ral. Demani un crèdit de 50.000 euros, l'atendrà un apo­de­rat i el faran espe­rar en una sala que no han escom­brat en els últims deu dies.

2. Si no és parent pro­per o com­pany de golf del direc­tor d'un banc espa­nyol, no pensi a dema­nar un crèdit amb garan­tia hipo­tecària, encara que el crèdit sigui modest i la garan­tia, més que sufi­ci­ent. Par­lar d'immo­bles en aquests bancs és com ofe­rir un vas de whisky a un alcohòlic. I ho dic per experiència per­so­nal. Fa unes set­ma­nes vaig dema­nar un aval d'aquest estil i em van con­tes­tar que si por­tava en efec­tiu el cent per cent de la quan­ti­tat i la posava a nom meu en un dipòsit que durés tant com l'aval, me'l dona­rien. Va ser una extra­or­dinària lliçó finan­cera, digna d'un geni de la Uni­ver­si­tat de Har­vard. I la dona­ven a una per­sona que va tre­ba­llar en un banc 23 anys!

Això sí, l'endemà el mateix banc con­ce­dia un crèdit de 500 mili­ons d'euros a una gran empresa, que cotitza a borsa i el pre­si­dent de la qual es tuteja amb el pre­si­dent del banc i un expre­si­dent del govern espa­nyol.

3. Els bancs, amb algu­nes excep­ci­ons, con­ti­nuen molt endeu­tats i, per tant, han de reduir la seva inversió cre­ditícia. Però han de tenir con­tents els acci­o­nis­tes i millo­rar el compte de resul­tats. I per acon­se­guir més bene­fi­cis han de donar més crèdit. El resul­tat és que estan obli­gats a fer equi­li­bris, com els que es rela­ci­o­nen en els dos apar­tats ante­ri­ors: crèdits grans més que petits, ni par­lar d'immo­bles fins que no hagin liqui­dat l'enorme car­tera de tot­xos que tenen, etc. Això vol dir que els prin­ci­pis men­ci­o­nats es man­tin­dran un bon temps, fins que no s'hagin venut els immo­bles i reduït l'endeu­ta­ment.

4. De diner, n'hi ha, però està mal repar­tit. Tenim aquesta senyora àrab que s'ha gas­tat més de 100 mili­ons d'euros en uns qua­dres i en té inver­tits més de mil mili­ons en obres d'art, com nosal­tres tenim a casa, pen­jat de la paret, aquell pai­satge de la tieta, que dibui­xava força bé. Cor­ren fons d'inversió per aquests mons de Déu amb cen­te­nars de mili­ons d'euros, dis­po­sats a com­prar duros a qua­tre pes­se­tes. Des que fa uns 30 anys retornà als mer­cats la cul­tura de la cobdícia, els rics cada cop són més rics i els pobres cada cop són més pobres.

No anem bé. Hi ha gent molt bona, però no tenen poder. I els qui tenen poder no són Sant Fran­cesc d'Assís. El poder econòmic està superant el polític i trenca les regles de la democràcia, com en els anys del caci­quisme. La situ­ació del crèdit ban­cari n'és una mos­tra.