Caves

Fa temps que la família Vila sem­bla un hos­pi­tal i l'altre dia la mare va dir tímida­ment, quan les boti­gues ja havien tan­cat: “Avui era el meu sant.” A casa sem­pre hem cele­brat el sant i de seguida vaig bai­xar al paquis­tanès a com­prar una ampo­lla de cava, ni que fos per beure'ns-la amb malen­co­nia. La majo­ria d'ampo­lles eren de Frei­xe­net. A més, eren les més bara­tes i jo –què hi farem– tinc tendència a la gar­re­pe­ria. Anar esca­nyat per no haver d'escriure fent el tonto, ha donat als diners una importància que no hau­rien de tenir a la meva vida. Ho comento perquè el preu no estava en dis­cussió, però el fet és que, ni tan sols amb aquest incen­tiu, em va pas­sar pel cap de com­prar un Frei­xe­net. El pro­pi­e­tari s'ha pre­sen­tat aquests dies com un empre­sari com­promès defen­sant la uni­tat d'Espa­nya davant d'un supo­sat boi­cot dels inde­pen­den­tis­tes. Jo crec que mirava de fer-se la cam­pa­nya de Nadal. I també penso que esta­ria bé que, a Frei­xe­net, a més de fer publi­ci­tat millo­res­sin els seus caves. Pot­ser sóc injust. Pot­ser hi ha un Frei­xe­net excels que des­co­nec però, fins ara, tots els caves d'aquesta marca que he begut –o que m'han obli­gat a beure en actes soci­als– m'han sem­blat ine­nar­ra­ble­ment gro­llers.

El fet que Frei­xe­net exporti més que d'altres caves no diu res de la seva qua­li­tat ni del pala­dar dels cata­lans, i en canvi sí que diu de fins a quin punt es pot millo­rar la imatge que donem al món. Com alguns dia­ris que fins fa dos dies es lle­gien perquè no hi havia res més, el pro­blema de Frei­xe­net no és el boi­cot dels inde­pen­den­tis­tes, sinó l'apa­rició de caves peti­tes que van fent forat dins del país i que si no expor­ten més és perquè, per raons òbvies, la repre­sen­tació inter­na­ci­o­nal no és el fort de Cata­lu­nya. Par­lem de talent i d'espe­rit empre­ne­dor, però sem­bla que els únics empre­sa­ris dels país siguin els que, en nom de la uni­tat d'Espa­nya, defen­sen un mono­poli asso­lit en un marc polític i econòmic molt dife­rent de l'actual. Per si algú té curi­o­si­tat, vaig com­prar un Par­xet eti­que­tat en cas­tellà, que era el millor cava a dis­po­sició i una de les pri­me­res mar­ques que es van obrir pas entre els mamuts. Davant del pano­rama, ens el vam aca­bar tot. I a mi encara em van fal­tar un parell de copes –posats a fer, amb un raget de vodka.