Krugman i Dyer

Paul Krug­man és un premi Nobel d'Eco­no­mia, que fa de pro­fes­sor a la Prin­ce­ton Uni­ver­sity i és arti­cu­lista, entre d'altres, del New York Times. Gwynne Dyer és un con­sul­tor espe­ci­a­lista en l'anàlisi de ten­si­ons geo­polítiques i les con­fla­gra­ci­ons bèl·liques que d'elles es poden deri­var i, com a tal, ha fet clas­ses a l'acadèmia mili­tar britànica de Sand­hurst.

No És ago­sa­rat afir­mar que la pri­ma­vera àrab és un dels esde­ve­ni­ments polítics mun­di­als més relle­vants dels dar­rers anys, com con­ti­nua demos­trant encara avui la presència als dia­ris de la situ­ació a Síria, Egipte, Líbia i, amb menor inten­si­tat, el Iemen. Doncs bé, al seu arti­cle “Seque­res, inun­da­ci­ons i ali­ments”, del 06-02-11 al New York Times, Krug­man defen­sava que la pri­ma­vera àrab era con­seqüència de l'escal­fa­ment glo­bal.

Els punts bàsics de la tesi de Krug­man eren: 1.- La pujada de preus dels ali­ments bàsics (blat, blat de moro, sucre, oli,...) va ser un fac­tor clau en la ini­ci­ació de les revol­tes de la pri­ma­vera àrab, atès que els habi­tants dels països pobres gas­ten una gran part del seu pres­su­post en ali­men­tació. 2.- El fac­tor deter­mi­nant rere aques­tes puja­des de preu varen ser alguns esde­ve­ni­ments mete­o­rològics que varen alte­rar greu­ment la pro­ducció d'ali­ments, car, fins a l'arri­bada d'aquests esde­ve­ni­ments, el preu dels ali­ments havia pujat menys que el d'altres pro­duc­tes de gran con­sum mun­dial, com a con­seqüència del crei­xe­ment econòmic mun­dial. 3.- Com que aquesta mena d'esde­ve­ni­ments mete­o­rològics és el que ens cal espe­rar com a con­seqüència de l'escal­fa­ment glo­bal, aques­tes puja­des de preu podrien ser només el pri­mer tast de les per­tor­ba­ci­ons econòmiques i polítiques que expe­ri­men­ta­rem en un món més càlid. 4.- Atesa la nos­tra inca­pa­ci­tat de limi­tar les emis­si­ons de CO2, només podem espe­rar veure'n mol­tes més de més greus.

Com a exem­ples con­crets, esmen­tava el cas del blat, la major part de la cai­guda de la pro­ducció del qual venia de Rússia, a causa de la sequera i l'onada de calor rècord que s'hi va expe­ri­men­tar; la sequera del Bra­sil, les tem­pe­ra­tu­res rècord en una cin­quena part de la superfície ter­res­tre del pla­neta, i les inun­da­ci­ons bíbli­ques expe­ri­men­ta­des a Austràlia. Sem­pre serà deba­ti­ble si la tesi de Krug­man és certa o no, però, com a mínim, venint de qui ve, pot­ser podria merèixer la nos­tra reflexió.

Dyer, a ‘Guer­res Climàtiques', recent­ment publi­cada en català per Ed. Libro­oks, i la publi­cació del qual, per a total trans­parència, jo hi he donat suport pel gran interès que crec que té, ens dóna una mos­tra de pos­si­bles esce­na­ris futurs de tensió geo­política cau­sats per l'escal­fa­ment glo­bal (redis­tri­bució de recur­sos hidràulics; dis­mi­nució de les colli­tes; seque­res; pujada del nivell del mar, etc.). Com en qual­se­vol altre exer­cici de pla­ni­fi­cació, els esce­na­ris pos­si­bles es cons­tru­ei­xen a base d'extra­po­lar tendències ja exis­tents actu­al­ment, i així, els esce­na­ris con­crets tri­ats per Dyer per a il·lus­trar el ven­tall de pos­si­bles situ­a­ci­ons de tensió, van des de lleu­ge­res alte­ra­ci­ons del món actual fins a excur­si­ons pro­lon­ga­des cap al futur. Anecdòtica­ment, el lli­bre també explica com els pla­ni­fi­ca­dors i estra­tegs nord-ame­ri­cans varen ser ins­truïts a igno­rar deli­be­ra­da­ment l'escal­fa­ment glo­bal durant els anys de l'admi­nis­tració Bush, per tal com era part de la doc­trina ofi­cial que l'escal­fa­ment glo­bal “no exis­tia”. En el con­text de l'anàlisi de les ten­si­ons geo­polítiques, doncs, Dyer ens mos­tra com l'escal­fa­ment glo­bal en serà un (el?) agent prin­ci­pal en el futur i, també en aquest con­text, Krug­man ens asse­vera que el futur és ahir.